El Col·legi Oficial d'Arquitectes d'Andorra (COAA), a través del seu president, Alfons Valdés, proposa que el Govern aprovi un decret que obligui a reformar els immobles que tenen més de 45 anys. Ahir ja es van sentir algunes veus indignades –la indignació és un sentiment que no és patrimoni exclusiu del moviment del 15-M–, queixant-se que una agrupació professional demani reglamentació ad hoc perquè el seu sector pugui sobreviure a la crisi.

Tots els sectors de l'economia andorrana, en major o menor mesura, estan patint els efectes de la crisi i és legítim que cadascú busqui solucions concretes als problemes que els afecten particularment. A l'hora d'aprovar nous decrets o plantejar noves lleis, però, cal que governants i legisladors es plantegin si aquestes solucions només beneficien als que pateixen aquests problemes «particulars» o, si per contra, són positives per al conjunt de la societat i persegueixen, en última instància, el bé comú.

No es tracta, per tant, de jutjar l'origen d'una proposta o iniciativa, sinó de valorar l'abast i les conseqüències de dur-la efectivament a la pràctica. Perquè, no ens enganyem, la majoria de reivindicacions sorgeixen de problemes particulars. Fins que no va petar, i mentre els bancs anaven donant crèdit amb prou facilitats, el sistema indignava ben poca gent. Però trobaríem molts altres exemples.

És quan apareixen noves necessitats que es busquen i es plantegen solucions. La majoria de serveis adreçats als infants, sense anar més lluny –escoles bressol, espais lleure, etcètera– van ser reivindicats en primer lloc pels pares i mares. Però s'entén que la seva construcció i posterior funcionament són positius per al conjunt de la societat i la majoria entenen que s'inverteixin diners públics en aquests serveis.

La proposta del COAA és diferent en el sentit que, si realment s'aprovés un decret com el que proposen, s'obligaria els particulars a fer una despesa en la reforma dels immobles antics –de més de 45 anys. No obstant això, abans de criticar-los, caldria pensar en el benefici que aportaria aquesta reforma, no només als arquitectes: més enllà de revaloritzar les finques, és una manera de garantir que els immobles es conserven amb un mínim de condicions i garanties de seguretat. Malauradament, quan s'esfondra un mur o s'obre una esquerda, tots ho lamentem.

Potser «l'edat» de l'immoble no és l'únic criteri, o no és criteri suficient, a l'hora d'obligar a fer unes reformes. Potser en comptes d'obligar, s'hauria d'incentivar –una campanya Andorra, posa't guapa, per entendre'ns. Una reflexió tranquil·la sobre aquesta qüestió no estaria de més i podria resultar positiva. Per a tothom.

Per a més informació consulti l'edició en paper.