Fa més de 15 anys, va sortir publicat el llibre d'Stephen Covey First Things First –o el que és el mateix: Primer el que és primer. Es tracta d'un llibre d'aquells que s'anomenen genèricament d'autoajuda i que es va fer famós per la «matriu d'administració del temps», amb els seus quatre quadrants numerats segons l'ordre de prioritats que estableix el mateix sentit comú: el que és important i urgent en primer lloc; el que és important i no és urgent en segona posició; seguidament, el que no és important i és urgent i, finalment, el que no és ni important ni urgent –vaja, allò que no ens hauria de donar ni el més mínim maldecap.

La reforma de la Seguretat Social entra de ple en el primer quadrant –tant les modificacions puntuals que va anunciar ahir el Govern com la reforma estructural que ha de ser objecte d'un pacte d'Estat, segons han dit per activa i per passiva, demòcrates i socialdemòcrates. Però és cert que, fins i tot la urgència, té una gradació i que la situació per a alguns col·lectius, especialment per als autònoms, era insostenible.

Tant el cap de Govern, Antoni Martí, com el ministre de Finances i Funció Pública, Jordi Cinca, havien dit que les modificacions puntuals entrarien a tràmit parlamentari aquesta tardor, i dit i fet: en un parell de setmanes, les propostes de l'Executiu entraran al Consell General. L'objectiu no és altre que rebaixar la cotització dels autònoms «novells» –que estiguin dins dels dos primers anys d'activitat–, així com d'aquells que no arribin a un mínim de beneficis anuals. Igualment, s'establirà una cotització mínima per als estudiants de 25 a 30 anys i una cotització reduïda per als aturats que no percebin una prestació per desocupació.

És difícil saber d'on trauran els 92,9 euros les persones desocupades que no reben cap tipus de prestació. I aquest no és pas un dubte menor. Quan s'abordi la reforma global del sistema de la Seguretat Social –i, en particular, de la CASS– caldrà repensar molt bé els principis que han d'inspirar el nou model.

No es tracta només de decidir si els percentatges del «copagament» sanitari han de ser aquests o aquells.Hi ha altres qüestions pendents de ser resoltes: ¿Hauria de ser veritablement universal la cobertura de la Seguretat Social? ¿Quin és el nivell òptim de cotització per garantir la sostenibilitat econòmica del sistema? ¿És necessari introduir una prestació d'atur contributiva, entenent que això gravaria més la nòmina?

Potser la conclusió acaba sent que millor ens quedem com estem, amb els ajustaments que calgui, però el debat està obert. És important i potser no és molt urgent. Però urgent sí que ho és.

Per a més informació consulti l'edició en paper.