Sembla ser que ja hi ha data per a l'entrada en funcionament del túnel dels Dos Valires: juny del 2012. Aquesta infraestructura, que haurà estat costosa des de tots els punts de vista –especialment, per les vides que s'hi han perdut, però també pels 160 milions d'euros als quals les arques de l'Estat hauran de fer front– bé podria ser el símbol d'una època passada, d'una opulència que se sustentava sobre peus de fang. Igual que el Titanic: després de dècades d'avenços tecnològics, la humanitat (almenys aquella porció de la humanitat que anomenem «món occidental») pensava que, finalment, havia conquerit el món, que era més a prop que mai de la divinitat. El Titanic es va enfonsar en el seu viatge inicial i, dos anys més tard, esclatava la Primer Guerra Mundial. El segle XX es revelava amb tota la seva cruesa.

Aquest paral·lelisme no pretén ser catastrofista. De ben segur, el túnel dels Dos Valires esdevindrà una important via de comunicació entre les valls del nord (la Massana i Ordino) i les valls d'orient (Encamp i Canillo), i permetrà descongestionar el trànsit que passa per les parròquies centrals –molt especialment, per Escaldes-Engordany.

Però el cert és que, en un context com l'actual, mai no s'hauria plantejat una infraestructura faraònica com aquesta. Bàsicament perquè el creixement d'anys enrere ha topat amb un sostre de vidre –o amb un sostre que, tot i ser ben opac, alguns no van voler veure– que obliga a replantejar-se tot el model sobre el qual es basa la nostra economia. Una crisi conjuntural que se sobreposa a una crisi estructural.

Diuen que la manca de recursos aguditza l'enginy. Veient les dificultats que té el Govern per fer front al pagament de les infraestructures que estan en ple procés d'execució, i l'anunci de Martí de no invertir en noves infraestructures almenys en dos anys, és possible que ben aviat es comenci a posar damunt la taula la necessitat de repensar també el model de mobilitat: incentivar el transport públic col·lectiu i els mitjans no contaminants, o menys contaminants, que és una altra manera d'aprofitar les infraestructures existents i retardar la necessitat de construir-ne de noves.

Els ecologistes ja fa anys que ho diuen: com més carreteres, més cotxes; com més cotxes, més carreteres. Potser es tracta d'aprofitar una conjuntura, en general desfavorable, per trencar amb aquest cercle viciós.

Per a més informació consulti l'edició en paper.