La notícia publicada ahir a EL PERIÒDIC que assenyalava que el salari mitjà dels treballadors dels bancs dobla la mitjana de salaris global –4.376 euros cobren de mitjana els empleats de la banca, enfront del 1.995 euros mensuals de salari mitjà per al conjunt de sectors– ha aixecat polseguera. I és que els ànims entre el funcionariat estan prou caldejats després que el cap de Govern, Toni Martí, anunciés congelació i retallades per a l'any vinent.

L'esmentat article posa en relleu que, en el rànquing de sous que superen la mitjana dels salaris mitjans globals, és a dir, que estan per sobre dels 1.995 euros, es troba en primera posició el sector financer, seguit de la producció i distribució d'energia elèctrica (3.212 euros), el de les indústries extractives (3.202 euros) i, finalment, en quart lloc, hi ha el sector de l'Administració pública.

A ningú no li agrada que li rebaixin el sou. Entre altres coses, perquè tothom s'acostuma a viure amb el que té i passar a viure amb menys sempre suposa una dosi, més o menys fàcil de pair, de sacrifici personal.

Tocar en primer lloc el sou dels funcionaris –i resta de treballadors tant de l'Administració com de les parapúbliques– és una fórmula efectiva i efectista: permet reduir el capítol de personal del pressupost, es pot aplicar gairebé de manera immediata i, de cara al conjunt de la població, és tota una declaració d'intencions.

Però, en realitat, si els sacrificis per sortir d'aquest atzucac han de ser veritablement proporcionals i equitatius –com es va dir el Dia de Meritxell–, és imprescindible promoure la reforma fiscal necessària perquè absolutament tothom, en la mesura de les seves possibilitats, dels seus ingressos i de les seves rendes, contribueixi al sosteniment de l'Estat –com recitava l'eslògan d'aquella campanya publicitària que es va dur a terme fa uns anys a l'Estat espanyol: Hisenda som tots.

La introducció d'un IRPF es va anunciar en paral·lel a les retallades dels sous públics (inclosos els dels polítics i càrrecs de confiança), però la seva implementació no es planteja fins a mitjà termini –«abans de finalitzar el mandat», és a dir, abans de la primavera del 2015. És de justícia reconèixer que decidir-se a crear un impost sobre la renda és una acció política valenta, encara que el procés sigui més lent del que molts voldrien.

Que els sous són desiguals no és una novetat. El que ens ha de fer iguals davant de l'Estat és una contribució justa i proporcional.

Per a més informació consulti l'edició en paper.