Aquests últims quatre anys hem anat aprenent que la crisi no és realment una crisi, sinó un encadenat i superposició de crisis de naturalesa diferent: en primer lloc, el focus d'atenció es va centrar en la crisi financera i la crisi econòmica. Bàsicament, perquè ens hi vam trobar de morros. El debat sobre la crisi de valors, en canvi, venia de més lluny i, molt probablement, s'allargarà encara més en el temps. Ben mirat, és possible que cada generació hagi de fer front a un debat d'aquest tipus.

Últimament, però, és una altra crisi la que més preocupa a polítics i economistes: la crisi de confiança. Una expressió que sembla extreta d'un consultori sentimental, més que no pas de cap manual d'economia.

Els inversors han de tenir prou confiança per desembutxacar els diners que han de permetre reactivar l'economia. És així de simple i, alhora, així de complicat. Perquè un podria pensar que això de la confiança és molt subjectiu. «El que em preocupa no és que m'hagis mentit, sinó que, d'ara en endavant, ja no et podré creure», deia Nietzsche. ¿És possible tornar a creure, tornar a confiar?

Fa poc més d'una setmana, la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, alertava que, en aquests moments, hi ha una percepció global d'«ineficient compromís polític», cosa que estaria provocant, segons ella, la crisi de confiança als mercats. Per tant, demanava «compromís i valentia» als responsables polítics d'arreu.

S'ha dit moltes vegades: les dimensions d'Andorra permeten una capacitat de maniobra més àgil que en altres països. L'economista Jean-Claude Berthélemy assegurava divendres que el Principat té capacitat per sortir de la crisi «més ràpidament», però advertia, al mateix temps, que això no es produirà a curt termini. I no es produirà a curt termini per l'excessiva dependència respecte a l'economia espanyola.

El Govern i l'oposició socialdemòcrata s'han compromès a treballar conjuntament per un pacte d'Estat per la reforma econòmica del país. La diversificació de l'economia –obrint-la a nous sectors– i la recerca de nous mercats per a un sector –el turístic– que és un dels pilars del model actual són objectius pels quals cal aquell «compromís» i aquella «valentia» que reclamava Lagarde.

No semblen pas objectius quimèrics. Al contrari. La reunió d'Antoni Martí amb Jaume Bartumeu,i la voluntat expressada posteriorment, ens permeten que, de moment, no perdem la confiança.

Per a més informació consulti l'edició en paper.