El PLA no passa a la història. La proposta de dissolució no va obtenir ahir la majoria suficient per a una dissolució que semblava la via lògica després de la irrupció de DA i la marxa de molts militats. L'escassa assistència d'ahir, comparada amb la d'altres congressos, és un signe clar de la decadència d'un partit que ha estat al costat dels demòcrates en les darreres eleccions generals. El PLA és el partit que ha monopolitzat la vida política d'Andorra. Va néixer a Andorra la Vella i a Escaldes, i fins el 2009 va portar les regnes d'aquest país, amb els seus encerts i els seus errors, amb les seves escissions i les seves adhesions, transformant-se amb la victòria socialdemòcrata i diluint-se dins la triomfant DA de Toní Martí, on ha perdut protagonisme. Si es grata una mica dins de DA es pot constatar que el pes liberal és encara important, potser en segona fila en molts casos, però amb una presència que els dirigents taronges no poden ignorar. És més, DA manté gens liberals que han permès estructurar un partit que va néixer amb certa improvisació i que va anar prenent forma a l'entorn d'un líder, l'actual cap de Govern, amb arrels també liberals.

Per això el pas més lògic, atesa la tradició andorrana pel que fa a la constant evolució del mapa dels partits polítics, era deixar que s'imposi l'evidència perquè ara és DA qui monopolitza l'espai de centre-dreta. L'afiliació internacional és un tema secundari en aquests moments, quan el que necessita el país és unitat per sortir de la crisi econòmica. Després de l'hegemonia de Marc Forné, el PLA va tenir el seu últim cap de Govern amb Albert Pintat, i la irrupció de Coalició Reformista (masses tendències per compartir una ideologia) va ser l'inici de la retirada pausada del PLA com a marca en actiu. El PLA, tot s'ha de dir, va disposar de l'oportunitat de governar en època de bonança, quan semblava que els recursos eren il·limitats i que hi havia diners per fer grans obres. L'economia no donava signes d'esgotament, però sí el model, amb una activitat immobiliària que no era sostenible, una cada cop més gran dependència d'Espanya, i les constants queixes del comerç per la caiguda de les vendes.

L'aposta va ser decididament per mantenir el sistema i no fer cas als constants avisos de la comunitat internacional sobre el model fiscal i el setge als paradisos fiscals. Els país va anar creixent, com el deute, i potser caldria retreure una major valentia per encarar reformes socials quan disposava d'una majoria prou àmplia, encara que segurament aquestes no formaven part del catàleg d'intencions. Mols militants han perdut la confiança, però el PLA opta per seguir endavant, de forma sorprenent.

Per a més informació consulti l'edició en paper.