Pot sonar a tòpic i, més aviat, és utòpic. Ha arribat el moment d'anar tots a la una, i això no és moralitat d'esplai o de grup parroquial: és qüestió de supervivència. A l'inici de la crisi, ja hi havia qui ho vaticinava: situacions d'aquest tipus, i més quan es perllonguen en el temps, poden generar tensions i provocar una profunda fractura social o, per contra, desvetllar actituds de solidaritat que reforcin la cohesió ciutadana. De fet, el més normal és que una resposta i l'altra, per contradictòries que siguin, es produeixin de manera simultània dins d'un mateix col·lectiu humà.

No es tracta de ser ingenus, de pensar que tots som iguals davant la crisi o que tots tenim el mateix grau de responsabilitat. Però si no som capaços de fer un gest de generositat, d'acceptar que qualsevol sacrifici és benvingut –encara que vingui d'algú a qui li pot resultar relativament fàcil renunciar a 300 o 500 euros cada mes–, si no som capaços de deixar de banda ressentiments personals i col·lectius, fins i tot de classe, és molt difícil que puguem fer front als reptes que ens planteja la crisi actual i, més encara, que ens en puguem sortir de manera satisfactòria.

La perspectiva d'un nou impost genera incertesa: ¿Qui el pagarà finalment? ¿Només els més rics, els que tinguin una renda més alta? ¿Quin tipus impositiu es fixarà? ¿Què significa exactament un «tipus baix»? I és lògic que algú es pregunti: Si contribuïm més a les arques de l'Estat, ¿això en què es traduirà? Però potser que també fem una altra reflexió que hi va aparellada: ¿Són sostenibles els serveis públics que tenim amb el que hem contribuït fins ara? I això val tant per al Govern com per als comuns que, mentre s'anaven endeutant fins a les celles, oferien activitats culturals i esportives a preus rebentats, amb una clara vocació de servei públic a la ciutadania.

Ens podem plantar, demanar explicacions sobre la gestió pública de les últimes dècades –i pensar on érem nosaltres i què vam fer al respecte. Fer una ullada al retrovisor ens hauria de servir per no cometre els mateixos errors del passat, no per entrar en un cercle viciós de retrets que no ens portaria enlloc.

La introducció de nous impostos no és una resposta conjuntural a la situació actual, sinó una reforma estructural necessària, encara que sigui ara que la necessitat s'ha fet palesa. És un principi de gestió pública que, en època de vaques grasses, de boom de la construcció i accés fàcil al crèdit, es va voler ignorar: La despesa ordinària no es pot sufragar amb ingressos extraordinaris, o no de manera continuada. Una lliçó de sostenibilitat pressupostària que hauríem d'haver après.

Per a més informació consulti l'edició en paper.