Si el país es lleva avui en estat de shock, potser serà per la franquesa amb què va parlar ahir a la nit el cap de Govern, Toni Martí, i per la valentia d'algunes de les mesures proposades –els funcionaris, fins ahir, semblaven intocables, i la possibilitat d'introduir un impost sobre la renda era un tema tabú– més que no pas perquè aquestes mesures fossin imprevisibles. Vaja, només calia observar què ha anat passant als països de l'entorn per intuir per on podien anar els trets d'un discurs que va generar tanta expectació.

De fet, l'equip ministerial havia anat insinuant, al llarg dels últims mesos, la majoria de les propostes que va anunciar ahir Martí. Fins i tot, el ministre de Finances i Funció Pública, Jordi Cinca, ja va parlar la setmana passada de la possibilitat d'introduir un impost que gravi les rendes salarials més altes. Certament hi ha una diferència entre el fet que ho digui un ministre o que ho digui el cap de Govern en persona, en un discurs adreçat a la nació –atenció a la solemnitat i l'excepcionalitat del format escollit per adreçar-se als ciutadans, que dóna a entendre que el país es troba en una situació crítica sense precedents, almenys en els últims 20 anys. Segurament, les paraules de Cinca van ser el que popularment, i aplicat a l'acció política, es coneix com a «globus sonda», és a dir, es deixa anar un missatge per veure quina és la reacció de la ciutadania abans de llançar la proposta de manera oficial.

En realitat, la setmana passada no hi va haver gaire rebombori. Després del que ha passat en altres països –l'últim exemple és la Llei Buffet proposada per Barack Obama per gravar les persones que ingressin més d'1 milió de dòlars l'any– va creixent l'acceptació social, també al nostre país, dels impostos que graven els que més tenen. Aquí, és clar, es tracta d'una figura impositiva totalment nova, encara per acabar de definir. Martí i el seu equip tenen pràcticament tota una legislatura per preparar el projecte de llei.

Pel que fa als funcionaris, és evident que a ningú no li agrada que li rebaixin el sou. Però en aquesta contribució «general i proporcional» que exigeix el context actual, s'entén que ciutadans que, al capdavall, tenen assegurada la feina –no tothom pot dir el mateix– facin aquest sacrifici en benefici del conjunt.

Per últim, cal destacar el toc d'atenció a la banca. Sembla que Martí estigui decidit a demostrar que el seu Govern no està sota el control de les entitats financeres. A elles els demana que proporcionin crèdit, liquiditat per fer possibles projectes empresarials que ens permetin sortir d'aquest atzucac.

Per a més informació consulti l'edició en paper.