Era d'esperar: no es pot obrir la caixa dels trons –en aquest cas, el debat sobre la Caixa Andorrana de Seguretat Social– i defugir una qüestió que no és ben bé la mateixa, però hi està estretament relacionada, com és el sistema sanitari i, molt especialment, la viabilitat del seu funcionament tal com està plantejat actualment. En la roda de premsa que ofereix setmanalment el comitè executiu del Partit Socialdemòcrata, el vocal escaldenc Jordi Font va fer unes declaracions «a títol personal» amb ànim de provocació, davant d'un Víctor Naudi –president de la formació, no ho oblidem– que empal·lidia a mesura que el seu company titllava de «paràsits» el SAAS i un sistema financer que, en la seva opinió, s'ha aprofitat d'operacions bancàries sobreres i no ha donat prou rendibilitat al capital dipositat per la CASS.

Les seves paraules ja li han valgut unes quantes crítiques, en el sentit que el Govern socialdemòcrata, quan en va tenir l'oportunitat, no va plantejar en cap cas l'abolició del SAAS –aquesta és la solució que proposava Font per «desparasitar» el sistema. De fet, el programa electoral del PS, tal com va recordar un Naudi molt més moderat, advocava per revisar l'organització, les prestacions i les competències de l'organisme sanitari, amb l'objectiu d'optimitzar-ne el funcionament i estalviar recursos.

Jordi Font té prou experiència política per saber que les seves paraules omplirien titulars. Sigui com sigui, les seves declaracions obren sensiblement els límits del debat: abans de modificar el que paguen els usuaris de la sanitat pública per descarregar la despesa que suporta la CASS –una caixa que, com Font es va encarregar de recordar, no s'omple per gràcia divina, sinó a base de cotitzacions– hi ha molt camí per córrer i moltes mesures que es poden tenir en compte amb vistes a sanejar –quina paradoxa– el sistema sanitari.

S'hi pot estar més o menys d'acord. Fins i tot, s'hi pot estar completament en desacord. Però la gràcia de la provocació és que ens convida a pensar en gran, més enllà de petits ajustaments i petites millores en la gestió diària, i que no hi ha res intocable si s'arribés col·lectivament –i democràticament– a la conclusió que determinat organisme és innecessari.

Aquest debat tampoc pot obviar el preu dels serveis mèdics. La sospita que potser acabem pagant més del que caldria, que els actes mèdics ens surten massa cars, és una qüestió que s'ha de tractar amb cura, ja que va en paral·lel a una qualitat assistencial envejable. No és senzill, però està clar que s'ha de posar fil a l'agulla i que ha arribat el moment de fer els primers passos de cara a concretar l'anunciat pacte d'Estat per la CASS. Un procés que, com dèiem, no podrà deixar la sanitat de banda.

Per a més informació consulti l'edició en paper.