Ja han passat els cent dies de gràcia per a l'Executiu taronja. Tot i el parèntesi estiuenc les administracions han continuat treballant i el Consell General va aprovar a final del mes passat els nous horaris comercials, una llei que s'aplicarà a partir del setembre, que és quan es podrà opinar sobre quins seran els resultats a efectes pràctics i quin és el balanç dels comerciants, que a hores d'ara mantenen que l'afluència més gran de turistes no es correspon amb un augment del volum de vendes. Hi ha més visitant però no compren, i per tant caldrà veure que passa amb l'ampliació horària i si té els efectes desitjats.

El Govern ja està rodat. Més de tres mesos han servit de moment per designar els nous càrrecs i canviar la composició en algunes parapúbliques claus. Però el temps no s'atura i la crisi ofega, i els treballadors i empresaris esperen una major urgència en les mesures que han de servir per, com a mínim, parar el cop en aquest escenari econòmic.

La construcció no aixeca cap i continua sumida en la inactivitat. Ahir les empreses van tornar a la feina després de l'aturada estiuenca, i ho fan amb perspectives pessimistes després de constatar la pèrdua de 400 llocs de treball en els darrers mesos, i resignades a que no serà l'obra pública la que ajudarà a variar la tendència negativa. També les dades facilitades ahir pel departament d'Estadística són negatives, tant pel que fa a les importacions com a l'entrada de vehicles el passat mes de juliol. Passats els cent dies tothom pot entendre que la situació financera de les arques públiques és dolenta, però no s'ha de caure en la resignació i cal reclamar al Govern que s'escudi en aquesta àmplia majoria al Consell General per adoptar decisions valentes i ràpides. Els recursos s'han esgotat i el deute de l'Estat està agafant una envergadura perillosa, i l'Executiu és conscient que no pot tornar a trucar a la porta dels bancs. Contenció i menys despesa és la fórmula combinada que es proposa, i per això el Govern no ha de mirar gaire lluny, perquè és conscient que el gruix més important s'ho engoleix l'apartat de funcionament, i par tant necessita de la valentia –repetim– per avançar en la reforma de la funció pública, una actuació que fins ara s'ha volgut ignorar i que Martí i Cinca deuen conèixer ara a la perfecció.

També hi ha la reforma de la CASS. El dèficit sanitari representa gairebé el 20% dels ingressos de l'Estat. És una reforma inajornable, i un altre cop s'ha d'apel·lar a la valentia per reclamar una reforma que acabi amb els abusos i privilegis, tant dels usuaris com dels qui formen part de la cadena sanitària. Com deia l'expresident de la CASS, Josep Maria Beal, ahir en una entrevista amb aquest rotatiu, els metges s'han de guanyar la vida, però és feina de l'administració –pública o parapública– fer entendre a aquest col·lectiu el context econòmic en què es troba el país i exigir un esforç per ajudar a superar la situació en què es troba la seguretat social.

Han passat els cent dies de gràcia i l'estiu. El curs no comença al setembre perquè el sector privat segueix amb el mateix patiment.

Per a més informació consulti l'edició en paper.