Quadrar els comptes públics s'està convertint en un repte gairebé inabastable. Tant, que fins i tot s'està discutint variar els paràmetres actuals per calcular el sostre d'endeutament dels comuns per tal d'evitar situacions angoixants. El mateix passa amb l'Administració central, i tot plegat fan d'Andorra un Estat endeutat en el seu conjunt, amb el llast que suposa la situació d'alguna parapública en concret, com la CASS, que dóna un servei del qual no es pot prescindir.

Com que el final de la crisi econòmica no s'entreveu, seria molt ingenu pensar que a curt termini es pot tornar a la conjuntura de fa uns anys, quan la bonança econòmica amagava certes gestions amb pocs tints d'estalvi i es malgastaven diners en actuacions innecessàries.

Ara estem a l'altre cara de la moneda, i la resposta davant la davallada dels ingressos només passa per gastar menys i retallar allà on es pugui. No es diu en veu alta ni tampoc baixa, però el missatge va calant poc a poc i el ciutadà comença a pensar que s'haurà de rascar la butxaca per a alguns serveis que fins fa molt poc rebien subvencions generoses. Cursos i cursets són els primes que han viscut la tisorada, i mentre es parla públicament d'un nou model sanitari, des de les parròquies s'avança que s'ha d'anar cap a una major aportació dels ciutadans que fan ús de determinats serveis.

S'ha posat també de moda l'eufemisme d'externalitzar per evitar parlar de privatització, i les quotes estan augmentant amb el pretext de què no s'havien revisat en els anys anteriors, precisament quan la crisi no era tant ferotge.

També les activitats culturals i d'oci han notat els efectes de la crisi amb l'argument que hi han coses més importants. En definitiva, les diferents administracions no es veuen amb una posició per mantenir la mateixa estructura, i per tant cal tirar de la rebaixa de la subvenció, la qual cosa representa un major cost per al ciutadà.

Tampoc mai s'havia vist tant esforç per part de les administracions públiques per recuperar els diners que s'han deixat d'abonar en forma de tributs, taxes, quotes de serveis o sancions. Tot suma, i aquesta suma és més que un pessic per a les arques públiques, que no poden prescindir dels ingressos. Hi ha un altre fenomen en auge, com és la llista de morosos o deutors, amb noms fets públics al BOPA per a coneixement general i particular. Escapar-se de les obligacions és fàcil i alhora insolidari. Avui, per exemple, publiquem que els morosos de les escoles bressol d'Encamp acumulen un deute de 58.000 euros, al qual se li han de sumar morosos per altres conceptes. El com entén que la majoria ha marxat del país, però d'altres probablement ho fan amb tota la intencionalitat i, una altra part, malauradament, passen per circumstàncies difícils que els impedeix fer el pagament. Al final aquests diners, com a públics que són, hauran de ser assumits pel Comú o, el que és el mateix, per la resta de ciutadans. No hi ha prou cultura dels impostos, i fins ara els mecanismes de control s'han desvelat imprecisos.

Per a més informació consulti l'edició en paper.