El resultat de l'enquesta és prou clar: gairebé el 71% de les persones que han votat estan d'acord que caldria endurir les sancions per les infraccions de trànsit. Fa uns dies parlàvem de la mobilitat en el seu conjunt i de la responsabilitat de governs i administracions a l'hora de promoure l'ús de mitjans de transport menys contaminants i més respectuosos amb l'entorn, cosa que té conseqüències sobre el mateix disseny de les infraestructures de comunicació i la concepció, en definitiva, dels nostres carrers i carreteres.

La seguretat viària és un dels criteris que cal tenir en compte a l'hora de pensar –o repensar– la xarxa d'infraestructures, al costat de la fluïdesa de la circulació en relació amb el volum de desplaçaments, l'impacte sobre el medi ambient, el confort, etcètera, etcètera. I és evident que la seguretat viària s'ha de concebre pensant en tots els usuaris de la via pública: des dels vianants fins als conductors de cotxes, furgonetes i camions, passant per ciclistes, genets i motoristes, i conductors d'altres vehicles motoritzats o no motoritzats.

A més de la promoció activa de la seguretat –pavimentació adequada, il·luminació artificial allà on calgui, establiment de determinats paràmetres sobre els radis de curvatura i els pendents, sistemes de drenatge, cura a l'hora d'escollir les tanques i, aquí sí, un llarguíssim etcètera– a ningú no se li escapa que, en paral·lel, cal una reflexió sobre les imprudències i les infraccions, i la seva repressió.

Tothom o pràcticament tothom a Andorra sap on són els radars. És relativament freqüent veure com els cotxes amb matrícula del país, quan s'acosten a un d'aquests radars fixos, redueixen sensiblement la velocitat, per recuperar-la de seguida que han superat el perill de ser enxampats pel maleït aparell. No s'ha disparat cap flaix, és el moment de prémer de nou l'accelerador. Aquesta és la lògica.

Ens enfadem quan, des de fora, es critica la conducció dels andorrans. La veritat és que no hi ha un gen de la conducció més o menys agressiva, més o menys a batzegades, més o menys temerària. Com a mínim, els científics no l'han trobat. El que canvia d'un lloc a un altre és l'educació cívica –en aquest àmbit, Andorra no difereix massa dels països que l'envolten– i, molt especialment, les sancions que s'imposen. A Barcelona, per exemple, es va reduir la sinistralitat a còpia d'introduir més radars i aplicar càstigs exemplars.

No ens enganyem: a ningú no li agrada que el multin, però malauradament, si no som capaços de saber per nosaltres mateixos quins són els límits, els altres ens ho hauran de recordar. Al cap i a la fi, és una qüestió de convivència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.