Els últims accidents mortals a les nostres carreteres –i aquí hi incloem el que va tenir lloc en territori francès, entre el Pas de la Casa i la duana de Porta– han fet que temes com la seguretat viària i la mobilitat en general protagonitzin tertúlies de cafè i esdevinguin un motiu de reflexió.

Per als que reivindiquen una concepció de la via pública que tingui en compte els seus usuaris més febles, començant pels vianants, seguint pels ciclistes i acabant probablement en els motoristes, aquestes morts tràgiques són un argument més al seu favor, al qual no haurien volgut mai haver de recórrer.

El Pla sectorial de noves infraestructures viàries, aprovat l'any 2003 amb un horitzó de 40 anys, es va servir dels estudis de trànsit de què disposaven aleshores el Ministeri d'Ordenament Territorial i l'Agència de Mobilitat. El mateix text recull que «el Pla ha d'intentar resoldre la problemàtica actual de la mobilitat i garantir-ne el desenvolupament futur».

És lògic que un pla com aquest partís d'una diagnosi de la mobilitat del moment. El que potser no ho és tant és que no qüestionés el model de mobilitat del Principat, que dóna una clara supremacia a la mobilitat en vehicle privat motoritzat.

Sembla que l'acord aprovat pel Consell General quatre anys abans, relatiu a la incorporació de carrils per a bicicletes en el disseny de les noves vies de comunicació, va quedar desat en un calaix, o com una anècdota consultable al Butlletí de la institució parlamentària. La proposta venia dels consellers d'Iniciativa Democràtica Nacional (IDN), membres del grup mixt, que en l'exposició de motius enumeraven els temes que haurien de figurar en qualsevol debat sobre mobilitat: l'augment de la població i les seves necessitats de desplaçament; la recerca d'alternatives de transport menys contaminants i respectuoses amb l'entorn; la responsabilitat dels gestors públics –nacionals i comunals– d'emprendre mesures per garantir al màxim la fluïdesa de la circulació i la seguretat per a tots els usuaris de la via pública.

No es tracta tant d'actuar de manera reactiva davant dels problemes evidents i cosir pedaços, com d'imaginar quin país volem en un futur a curt i mitjà termini. Perquè la mobilitat incideix directament en la percepció de la qualitat de vida individual i col·lectiva. I, com és natural, incideix en la qualitat d'estada que oferim als turistes. Fa 20 o 30 anys, molts dels visitants provenien de llocs amb un nivell similar –si no pitjor– de congestió i contaminació. Avui dia, la promoció d'una mobilitat amable i que harmonitzi diferents mitjans de transport, afavorint els menys contaminants, és una assignatura obligatòria per a qualsevol govern i administració.

Per a més informació consulti l'edició en paper.