Serà que alguns tòpics, de tant repetir-los, es fan realitat. Potser era inevitable que, de tant dir-ho, el món s'acabés tornant boig. Ningú no acaba d'entendre què ha passat a Noruega i, a les xarxes socials, els missatges de la ciutadania 2.0 es podrien resumir, bàsicament, en dos conceptes: desconcert i solidaritat amb el poble noruec, especialment amb les famílies i els amics de les víctimes. En poques hores, les sospites que requeien damunt d'un grup jihadista –que inicialment es va atribuir els atacs, segons va difondre The New York Times– s'han dipositat sobre l'ultradreta islamofòbica. Ja ho diuen, que els extrems es toquen, i a aquells que han viscut la massacre en primera persona poc els deu importar que la brutalitat s'exerceixi en nom d'un déu o d'un altre.

No són les creences, les assassines. Si ho analitzem fredament, podem concloure fàcilment que no és el mateix tenir una convicció, per ferma que sigui, que odiar aquells que no la comparteixen. El problema no és tant l'-isme particular de cadascú com la intolerància cap als -ismes dels altres.

La història no és nova. El que passa és que, fins i tot vivint en un país petit al cor del Pirineu, som conscients avui, gràcies a l'evolució de les tecnologies de la informació i la comunicació, de les realitats més distants. Gràcies a internet, als mitjans digitals i als canals de notícies-les-24-hores –i també a les emissores de ràdio «de tota la vida»–, rebem els impactes de l'actualitat amb una immediatesa que ens fa més proclius a un estat de shock col·lectiu que no pas a la reflexió.

Oslo, l'illa d'Utoya, Londres, Madrid, Nova York... No tenen avui, en el mapa mundi del nostre imaginari, les mateixes connotacions que fa deu anys.

Deia Bécquer que, encara que algun dia no hi hagi poetes, sempre hi haurà poesia. Davant la barbàrie, i invertint el que deien aquells versos, podríem pensar que, fins i tot sense fanatismes al món, sempre hi haurà fanàtics disposats a cometre alguna salvatjada. Alejandro Amenábar fa un paral·lelisme entre el que passa avui dia al Pròxim Orient i el que hi passava fa més de 1.500 anys a la pel·lícula Àgora, amb una conclusió prou descoratjadora. Un etern retorn, un cercle viciós del qual no sembla que puguem escapar.

Però en resposta a les desgràcies i les tragèdies més horribles solen sorgir actituds valentes, solidàries, puntualment heroiques. Són aquestes les actituds de les que ens hem de fer ressò en moments com aquest. Des del Principat, tant el copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, com el Govern han fet arribar un missatge de condol per les víctimes i de suport al poble noruec. El Partit Socialdemòcrata, a través del seu president Víctor Naudi, ha manifestat que fa costat al govern laborista de Noruega. Únicament ens queda, des d'aquestes línies, llançar nosaltres també un missatge d'esperança en el futur i de confiança en una majoria silenciosa, que és qui veritablement escriu la història. Per molt que, de vegades, només puguem sentir aquells que s'imposen a base de crits, a base de sang.

Per a més informació consulti l'edició en paper.