Del llarg i extens debat produït per la crisi, és notable destacar com s'ha parlat molt de la reducció de la despesa pública, també de retallades, i molt poc de salaris, productivitat i beneficis que estarien directament vinculats als convenis socials que tots demanem i que molt pocs fan.

Un dels models de negociació col·lectiva, aplicat tradicionalment, és mantenir la referència a la inflació per als acords sobre els increments salarials. Aquesta és la fórmula que fins ara semblava tradicional. Una revisió apareix i canvia l'enfoc de la negociació. És el que s'ha definit com a «Pacte de l'euro» i que referencia els increments salarials sobre la productivitat i el seu creixement.

Provoca un cert somriure que aquesta fórmula es faci ara, que les coses van mal dades i no quan bufava el vent a favor. Obert el diàleg sobre aquesta qüestió i si els salaris han de ser sensibles als creixements productius per competir les empreses, es vol preguntar-se també si la productivitat és l'adequada per recollir en aquests moments l'heterogeneïtat del teixit productiu o bé si existeixen altres alternatives, com ara el benefici empresarial, que val la pena considerar. En aquesta dicotomia estem i ens hi podem trobar per una llarga estona.

Semblaria, almenys per l'experiència adquirida, que vincular inflació i salaris no és una visió dolenta, perquè sempre es disposaran de referències que es poden mesurar i, per tant, que són verificables.

L'altre sistema comporta una redefinició de la majoria de les empreses i la possibilitat que s'estableixi una doble via per repartir la riquesa creada entre els recursos productius: preus i quantitats sensibles a les condicions del mercat i repartiment dels beneficis en funció de l'augment de la productivitat.

Si evitem que aquesta acció interfereixi en els preus pot ser una opció vàlida. En cas contrari, presenta problemes. La distribució dels guanys ha de ser senzilla, assequible, i tothom l'ha de poder entendre.

El benefici econòmic és sempre igual a la diferència entre ingressos per les vendes més els costos d'oportunitat imputats als recursos utilitzats en la producció, inclòs el capital, coincidint amb el valor econòmic afegit.

De tot això se n'hauria de parlar en profunditat i no plantejar de manera generalista dues postures sense comparar la bondat d'una o altra. Però si el que es vol es provocar desconcert, les coses segueixen la via adequada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.