Un mercat sense lligams i en el que mana qui més força ostenta no pot fer altra cosa que provocar un economicisme estret, que pot anar molt bé als seus particulars interessos, però que pot enfonsar els col·lectius. L'exemple recent de Grècia es la més fidel de les demostracions. La irresponsabilitat dels poders econòmics i financers per portar a la ruïna fins i tot a les nacions.

El problema no és individual, sinó col·lectiu, i això hauria d'estar clar per a tots. Només així podríem definir una política dins d'un marc jurídic, social i econòmic en el que es pugui desenvolupar amb justícia –i no com ara– l'activitat del mercat. Mai a l'inversa.

La funció de l'Estat, de tots els Estats, no és fer més rics als rics, sinó impartir justícia en les relacions econòmiques per establir un equilibri que beneficii a tots. La teoria, per irrefutable, és necessària i imprescindible posar-la en pràctica. Però no es fa.

Tornem a insistir que les bones intencions cada vegada conten menys, perquè el desencís cada vegada és més gran. Els ajustaments han de ser amb tisora fina i no pas amb destral que tot ho destrossa. Però malauradament no és així.

Es comprèn, per tant, que tots els Governs que han patit la crisi quedin arrasats per un canvi que no és tal, quan l'alternativa no queda clara. La crisi de la victòria de la dreta deslegitima l'esquerra. Això és el que es diu i passa, però no és la realitat objectiva.

Per a tots està molt clar, però, que per votar dreta és millor votar a la dreta. Ara resta per veure el conte de resultats i quins seran els que paguin la factura.

Com a contrapès apareix el moviment d'indignats, sorgit del no res –és el que sembla, però que tampoc és així– amb una nova consciència generalitzada de la participació cívica i el protagonisme polític.

És un missatge que no hauria de caure en un sac trencat, perquè al denunciar públicament la greu pèrdua de legitimitat de les elits que ens representen, obliguem a elles a prendre partit i a constituir una agenda política real i no només imaginaria.

Aquesta panoràmica que es veu a nivell global és més fàcil de dur a terme a casa nostra. Sapiguem unir més que dividir, i sobretot sumar en comptes de restar. L'ambient és propici i hem de saber aprofitar-lo convenientment.

Andorra no ho té fàcil, però tampoc més complicat que altres països que ho estant passant pitjor. Ahir es va parlar al Consell del mal moment de la CASS, però s'ha de pensar en positiu i posar remeis.

Per a més informació consulti l'edició en paper.