Els Comuns recobren actualitat –mai l'han perdut– amb motiu del posicionament de Rosa Ferrer, cònsol d'Andorra la Vella, amb el PS i la seva renúncia si no es pot reunir amb els mandataris de les altres parròquies, en les reunions a les que ja ens tenen acostumats. Tot polític pot adoptar la postura que cregui com a més convenient i defensar la mateixa dins dels òrgans del seu propi partit. Respectar voluntats i contrastar-les és molt saludable en la vida interior dels partits polítics. Aquets fet planteja una questió que s'haurà de debatre en el futur polític del país.

Les reunions de cònsols han donat els seus fruits –no tants com s'esperaven i massa vegades excessivament casolans– i no seria lògic menysprear la seva feina. Però sí que convé afinar molt bé el paper de cada institució, sobretot en un món canviant i amb uns esquemes polítics que, en molts casos, estan superats per les circumstàncies presents. Crear un òrgan de poder paral·lel al Govern no és massa lògic. Repartir responsabilitats sí. Aquestes, però, han d'estar arrelades en les pròpies necessitats. Moltes de les responsabilitats comunals pensem haurien de ser assumides a nivell de país, sobretot en moments de crisi econòmica forta. Altres són feines que no es poden reclamar a l'Executiu i sí que han de saber afrontar els poders locals.

Si de veritat volem una reforma de l'Administració a fons no ens podem quedar a meitat del camí, passant el bisturí a Govern i deixant tal com ara tota la resta. No seria lògic,ni just, ni tampoc rendible. Pensem que l'actual cap de Govern, amb la seva experiència comunal i la bona entesa que sempre s'ha fet palesa amb la cònsol de la capital –tots dos han tirat endavant projectes conjunts a les dues parròquies, com ara la recollida selectiva de residus de manera mancomunada–, pot liderar una política d'apropament necessària i fonamental per eliminar burocràcia, activar l'Administració i estalviar una despesa pública que necessàriament ha de sofrir retallades importants.

Una política per a la qual sempre podrà recórrer a la seva experiència anterior i a les bones relacions no només amb Rosa Ferrer, sinó amb altres cònsols del país. Al cap i a la fi, per a Toni Martí han estat uns quants anys d'assistir a les reunions de mandataris comunals, aleshores en qualitat –també ell– de cònsol.

La feina no és fàcil perquè les opinions es veuen oposades en diferents fronts. Cadascú vol conservar el que té i no accepta massa de bon grat el repartiment. Aquesta, però, és una assignatura pendent que hem d'aprovar amb nota alta, perquè el futur del Principat depèn, en gran part, de la mateixa. Buscar equilibri entre poders requereix diàleg, transparència i, sobretot, un plantejament realista dels problemes i de les possibles solucions.

Per a més informació consulti l'edició en paper.