Les mesures i propostes de l'FMI, necessiten una anàlisi més assossegada que el que els sectors més afins i interessats realitzen. Fa molts anys que aquest organisme internacional domina l'execució de l'economia mundial i no sempre amb encert. Ara més que mai seria important fer història, per comprovar que les seves diagnosis i, sobretot, les seves imposicions no sempre han ajudat als països a sortir de la crisi, sinó que de vegades els han enfonsat, encara més, en ella. El problema és que aquestes mesures globals, són molt ben rebudes a nivells concrets i interessos ben delimitats.

Les reformes que demana ara l'FMI es basen, per un costat, en unes retallades evidents de la despesa pública i, per un altre, en incrementar la negociació col·lectiva, però a la baixa. En el primer dels casos, si les coses es compleixen, no es parla massa –perquè queda clar que la medecina no pot ser més impopular i no es volen crear ni dominadors ni dominats—i en el segon apartat la veu es fa més sonora i l'exigència més evident.

La classe dèbil, de nivell econòmic baix, protesta poc i, quan ho fa, no té la força que altres sectors sí que tenen i que conserven acumulada.

Però el moviment «indignat», amb totes les seves controvèrsies, ha fixat la vista en objectius concrets i és difícil arraconar-los, ignorar-los o deixar-los de banda. Aquest moviment reclama una mirada a les coses que són importants, elementals i, per tant, amb voluntat política, possibles de dur a terme. A l'inrevés del que va passar al maig del 60, no es demana l'impossible. Avui la frase és ben clara: «Sigues realista, demana el que és possible».La primera petició és que els polítics es posin davant del mirall i es vegin a si mateixos, de manera que puguin rectificar, reformar,escoltar, debatre i deliberar. Es demana que es faci el que és necessari i possible, fins i tot les consignes d'un FMI que es diria que responen no als interessos generals d'aquest moment precís, sinó a d'altres interessos molt concrets. Hem de demanar el possible perquè, en cas contrari, anem al fracàs. Però ha de quedar ben clar que uns pateixen més que uns altres i que la quota és diferent i, en molts punts, injusta.

No en tenim prou amb l'austeritat, com ha quedat demostrat en el cas de Grècia. Hem de saber reactivar i no demanar més del que es pot aconseguir. La fórmula sembla fàcil, però està molt clar que no tots la volen seguir. I el que passa a nivell global, hem de saber observar-ho en espais més concrets: els nostres, per exemple.

Per a més informació consulti l'edició en paper.