Ràdio i Televisió d'Andorra SA va fer públics ahir els resultats del tancament de comptes de l'any passat. La parapública va acabar l'any amb un dèficit de poc més d'un milió d'euros, especialment a causa de les diverses quantitats que l'ens haurà de pagar per haver perdut diversos pleits judicials vinculats amb antics alts càrrecs de la societat. Sense aquestes provisions de fons, el dèficit de RTVASA es redueix en més d'un 12% respecte les xifres del 2009. El descens de les despeses d'explotació i dels ingressos –un descens gairebé paral·lel– és una de les dades més significatives del balanç.

El dèficit de la ràdio i la televisió públiques continua essent, malgrat tot, preocupant. Cal valorar els esforços de l'actual direcció de RTVASA per contenir la despesa i reduir el dèficit, però la millor política de dèficit és no generar-ne més. Ara bé, tractant-se d'una televisió i una ràdio públiques el dèficit no hauria de ser, per si mateix, el principal dels problemes. Una RTVASA deficitària –amb un dèficit moderat– no seria un gran problema si donés un servei adequat i proporcional als dèficits generats. Però és que això ni tan sols és així, i la responsabilitat no és dels professionals que hi treballen –molts d'ells amb una gens menyspreable qualificació i experiència– sinó més aviat d'una política erràtica de la direcció. No d'aquesta direcció en concret, sinó de totes les direccions de l'ens al llarg de molts anys.

El principal problema de RTVASA no són els números –que també– sinó la manca d'un model a seguir. A hores d'ara encara no tenim clar quina televisió pública volem. El model de la ràdio pública està més definit –també és molt més senzill de definir–, però el de la televisió pública és inexistent. ¿Es vol una televisió generalista que intenti emular les grans televisions públiques dels països veïns i que generi dèficits insostenibles per a les finances del Principat? ¿Es vol una televisió local que faci mans i mànigues per omplir les hores de contingut? No està clar, i sovint s'ha basculat –a conveniència– entre aquests dos extrems. Potser el més interessant seria una televisió pública centrada en la informació –la informació entesa de manera àmplia, des d'informatius a programes de format divers–, una televisió que excel·lís de debò en la informació de proximitat i que prestés un veritable servei públic. Els professionals hi són, els mitjans hi són, les possibilitats hi són, els diners també –perquè serien molts menys dels que s'han gastat fins ara–; només cal pensar-hi i tenir les coses clares. El vent sempre bufa a favor d'aquells que saben on van.

Per a més informació consulti l'edició en paper.