Com ja s'havia anunciat durant l'anterior legislatura, Andorra ha decidit reconèixer finalment la independència de Kosovo. Tot i que és una qüestió allunyada de la quotidianitat del Principat i no sembla que el reconeixement andorrà sigui de prou pes com per inclinar la balança en l'àmbit internacional, no deixa de ser significatiu en tant que és una qüestió en la qual els dos estats veïns mantenen posicions divergents: mentre que França ha reconegut la independència de l'antic territori autònom de Sèrbia, Espanya s'oposa a aquest reconeixement, temorosa que pugui servir de model als secessionistes bascos, catalans o gallecs.

Ser un Estat de dret amb veu i vot a les Nacions Unides i al concert internacional també implica haver de posicionar-se en assumptes com aquest, espinosos per naturalesa –Andorra manté relacions diplomátiques amb Sèrbia– i més quan francesos i espanyols no tenen una opinió coincident. En aquest sentit, la diplomàcia andorrana ha fet mans i mànigues per endarrerir el reconeixement el major temps possible i apaivagar així el presumible malestar serbi i espanyol. Finalment la decisió ha estat la de reconèixer, com no podia ser d'una altra manera. Com també Espanya i Sèrbia acabaran reconeixent, més tard o més d'hora, la independència del nou estat balcànic. No fer-ho seria donar al dret internacional públic categoria de dret fictici: Kosovo fa temps que és, de facto, un estat independent que compleix amb tots els requisits per a ésser reconegut –el principal i més important, la voluntat dels seus ciutadans de constituir-se en un estat independent– i, més tard o més d'hora, el dret s'ha d'adaptar als fets.

No és la primera vegada que un posicionament internacional del Principat va en sentit contrari al d'algun dels dos països veïns: En la invasió de l'Iraq de 2003, el posicionament andorrà va ser molt més proper al de França –líder dels països oposats a la intervenció militar– que al d'Espanya –integrant del nucli dur dels promotors de la invasió. Ni aleshores ni ara la qüestió és d'una excessiva transcendència, ja que francesos i espanyols van a l'uníson en la majoria de qüestions essencials. Però cal valorar positivament la gestió dels tempos que ha sabut fet la diplomàcia andorrana per acabar reconeixent una situació de fet que no es pot ignorar, però fent-ho procurant malmetre el menys possible les excel·lents relacions internacionals que el Principat ha mantingut tradicionalment amb totes les parts implicades.

Per a més informació consulti l'edició en paper.