A poc a poc es van esvaint als dubtes de cara al congrés que el Partit Socialdemòcrata celebrarà d'aquí a dues setmanes. Dijous al vespre, els militants de la formació van rebre una carta en què Víctor Naudi i Judith Salazar es postulaven com a candidats a ocupar la presidència i la primera secretaria del partit, respectivament. Per ara no sembla que hi hagi altres opcions: al PS sovintegen els corrents interns i els grups crítics amb la línia del partit, però tot apunta a que cap d'aquests grups o corrents plantejarà una candidatura alternativa al congrés del dia 18. Des d'un punt de vista democràtic pot acabar essent una oportunitat perduda: si realment hi ha descontentament, si es discrepa d'una línia i d'una candidatura que són considerades oficialistes, cal presentar alternatives.

D'entrada i a priori la dinàmica de la candidatura única no és una bona dinàmica: el lògic, el normal, seria la confrontació de diverses opcions: i més en un partit que, després d'accedir al Govern per primera vegada no ha estat capaç d'esgotar la legislatura i ha vist com la seva representació parlamentària passava de 14 a 6 consellers generals. En aquest context, una candidatura única només té sentit si sorgeix d'un pacte real entre totes les parts, un pacte en què tothom cedeixi alguna cosa en tots els aspectes: tant pel que fa a les persones com pel que fa a les línies programàtiques. Si l'escenari no és aquest, voldrà dir que estem davant una candidatura continuista a la qual ningú no vol, no pot o no gosa oposar-s'hi. Els crítics de signe divers quedaran deslegitimats després d'aquest congrés si no són capaços d'estructurar candidatures alternatives. Només els quedaran dues opcions: fer pinya amb la nova direcció continuista o abandonar el partit.

Si del congrés del 18 de juny en surt una nova direcció, renovada i integrada per totes les sensibilitats del partit, els socialdemòcrates estaran posant les primeres pedres de la reconstrucció després de la desfeta del 3-A. Però si l'únic que en surt –i sembla que les coses, lamentablement, van més en aquest sentit que no pas en l'altre– és una direcció escollida amb la boca petita, amb moltes veus crítiques sufocades però no convençudes, el PS tindrà mala peça al teler.

Hi ha, d'altra banda, una qüestió tant o més important que la de la direcció o les persones: la necessària reflexió sobre la línia ideològica i programàtica del partit i sobre el seu posicionament sociològic. I aquí tampoc no s'hi valen les excuses sobre la greu crisi econòmica que afecta Andorra i Europa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.