Per primera vegada a la història, Andorra com a país participa en una Biennal. Aquest fet, per si sol, obliga a un comentari. En primer lloc per meditar el perquè fins ara no ha estat possible. També per conèixer els impediments que hem patit al llarg del temps per no participar en un moviment cultural internacional de la mà de gran quantitat de països de tot el món i amb característiques ben diferents.

Però mai és tard si la felicitat arriba, malgrat que massa vegades arribi tard. Avui, quan el ministre de Justícia i Interior –quina paradoxa que no assisteixi cap alt representant cultural del país– obri les portes al muntatge realitzat pels artistes Francisco Sánchez i Helena Guàrdia, es culminarà un llarg parèntesi de feina i esforç no únicament dels artistes, sinó del petit equip que ha estat al seu costat i ha fet possible arribar a aconseguir un desig acariciat per alguns –ens consta– durant molt llarg temps.

Davant una notícia important com és aquesta, contrasta el poc ressò que se li dóna.

Nosaltres som els primers en entonar el mea culpa, però altres ho haurien de fer també. Un país que només valora el que fa a través de la imatge i el màrqueting es inculte. Així de clar.

Si no sabem imaginar la cultura i l'educació com un instrument primordial del progrés humà, no podem estar en línia de cap avantguarda cultural o cívica. La cultura és com una escala civilitzadora que dóna a conèixer l'esperit d'un poble i a la vegada enforteix el mateix a través de les seves pròpies manifestacions.

Tal com es parla i com es fa en aquest moments –no ara, sinó de fa temps– la cultura és una forma d'amanerament. Dit amb paraules més gràfiques: un destorb per a molts i a la vegada una despesa que no es vol assumir. És lamentable veure que es critiqui el cost de la participació a Venècia i no es faci el mateix en molts altres temes d'inferior categoria.

Si no sabem convertir la cultura en un instrument de transformació personal i col·lectiu, no fem bé la nostra feina en aquest sentit. Per a molts pot no tenir importància.

No hauria de ser així. Petites poblacions tenen un nom i un prestigi aconseguit amb accions culturals concretes i molt ben planificades. Tenim elements suficients per desenvolupar la cultura atenent la seva funció social i no únicament de mercat de màrqueting. Només falta saber unir i aconseguir que el «jo» es converteixi en «nosaltres». No ens podem tancar, entre altres coses perquè és el primer pas per a l'asfíxia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.