Si alguna cosa no se li por reprotxar a Toni Martí és manca de coherència en la línia seguida des que Demòcrates per Andorra va entrar en la pugna electoral fins ara. En el discurs-programa d'investidura que el candidat demòcrata va presentar ahir al Consell General hi havia les mateixes línies mestres que DA havia exhibit durant la campanya i en els dies següents a la seva aclaparadora victòria a les eleccions del 3 d'abril. Martí va tornar a oferir ahir una mà estesa al PS i un pacte d'Estat –que inclogui els partits i la societat civil– al voltant de tres eixos: la sostenibilitat del model de Seguretat Social, les relacions amb Europa i la delimitació de les competències entre l'administració central i els Comuns. Les línies mestres de l'acord no s'aparten gaire de les prioritats que també tenien fixades el Partit Socialdemòcrata. Tal vegada hi hagi una diferència important en la metodologia: mentre que el gabinet Bartumeu va optar per pilotar els pactes d'Estat en dues taules: una amb els polítics i l'altra amb la societat civil, Martí els vol veure a tots asseguts a la mateixa taula. Sembla institucionalment més atípic, però potser serà més efectiu; tant de bo sigui més efectiu.

No podem sinó compartir el nucli del discurs de qui previsiblement serà investit avui sisè cap de Govern de la història: cal un pacte d'Estat transversal per assegurar el futur del sistema sanitari i de pensions, per encarrilar les relacions amb la Unió Europa i buscar un encaix satisfactori per al Principat i per revisar l'estructura territorial de l'Estat. El primer punt està íntimament relacionat amb el benestar dels ciutadans, el segon amb un nou model econòmic que asseguri riquesa i prosperitat, el tercer és un pas necessari per racionalitzar una estructura administrativa excessivament feixuga en un país tan petit.

Ara bé, més enllà d'aquest pacte d'Estat –i més tenint en compte que el futur Govern demòcrata disposarà d'una folgada majoria de 22 consellers generals– no veiem la necessitat de supeditar-ho tot a la unitat. La unitat és bona com a instrument, no com a finalitat per ella mateixa: té sentit buscar-la quan és necessària per assolir certs objectius, i és evident que els objectius del pacte d'Estat de Martí requereixen el concert de demòcrates i socialdemòcrates. Però més enllà d'aquests tres punts, ens atreviríem a dir que la confrontació també ha de tenir el seu espai, també és necessària. No seria bo passar d'un extrem a l'altre: d'una legislatura excessivament marcada per la confrontació a una altra presidida per l'assentiment sistemàtic. Ni la unitat ni la confrontació són bones per elles mateixes, el que realment compta és l'acció, la presa de decisions, i els elegits pel poble han de saber que s'espera d'ells que actuïn i no es poden fer truites sense trencar ous.

Per a més informació consulti l'edició en paper.