El dia en què la plana major de La Vanguardia es cita a Andorra per presentar l'edició en català del degà de la premsa barcelonina coincideix amb un dia trist per al panorama periodístic del Principat. Després de cinc anys llargs de vida desapareix el rotatiu Més Andorra, un dels dos periòdics gratuïts del Principat. És, de totes totes, una mala notícia, una conseqüència més d'una crisi econòmica que en el món de la premsa va començar abans que en altres sectors i perdurarà –segons sembla– més que en altres àmbits.

Més enllà del petit drama humà que sempre va aparellat al tancament d'una empresa, el tancament d'un mitjà de comunicació té conseqüències que van més enllà de l'àmbit estrictament empresarial: comporta un empobriment de l'opinió pública. Com també és un empobriment de l'opinió pública –i, per tant, de la qualitat democràtica del país– el fet que els mitjans de comunicació comptin cada vegada amb menys recursos i es vegin cada cop més assetjats per les privacions econòmiques.

Si l'empobriment de l'opinió pública ja és preocupant per si mateix, en un país com Andorra potser encara ho sigui més: El Principat ha rebut grans contingents d'immigració en molt poc temps, ha vist créixer de forma exponencial la seva població en poques dècades, en el millor dels casos la cohesió social es podria definir com a compromesa, no es disposa de mecanismes suficients d'integració i algunes de les seves institucions són molt joves. En un escenari com aquest, la funció de cohesió i de legitimització de les institucions i els processos democràtics que realitzen els mitjans de comunicació és encara més necessària que en d'altres indrets.

De la mateixa manera que la manca de pluralitat i de confrontació d'opinions en política és vista com una mancança democràtica, també la manca de pluralitat a la premsa ho és. I aquesta pluralitat només es garanteix amb la coexistència de diverses opcions, amb la pervivència –com a mínim– dels mitjans actuals. En aquest punt cal fer una crida, un cop més, als poders públics, que han d'aprendre a considerar la despesa publicitària com una inversió. I no parlem aquí de la propaganda o la subvenció, sinó de la inversió en publicitat institucional. I també el sector privat, els possibles inversors capitalistes, han de prendre consciència que el pratiotisme i el sentit de comunitat també passa per apostar per uns mitjans de comunicació de qualitat i independents. Recordin allò del país amb govern i sense premsa o del país amb prensa i sense govern.

Per a més informació consulti l'edició en paper.