El que majoritariament han fet la majoria de candidats en aquesta campanya electoral és lamentar el problema de la crisi. El discurs capitalista anglosaxó és la música econòmica que més sona. Al seu costat podem situar la promoció de documents de mínims socials amb màxims per a tot el que faci referència al diner.

A base de remarcar una dramatització de la conjuntura, es defensa com a tendència principal la visió conservadora de què l'austeritat és el que queda perfilat en l'horitzó. Més que senyals de futur es promouen penúries de present. Un panorama gens encoratjador i generalista en el que s'avisa a les classes dèbils que tindran que patir molt més que fins ara. Aquest esforç no va acompanyat de mesures d'ajuda als més necessitats. El lema no és altre que treballar més per menys sou. Però no és genèric per a tots, sinó únicament pels assalariats. La majoria de ciutadans es troba en aquest punt de mira.

Ara més que mai es fa necessari, amb aquests plantejaments, una reforma de la negociació col·lectiva quant a salaris i política social. Aquest tema ha aparegut de passada en alguns moments, però ha quedat silenciat sempre per un altre missatge amb més aire de caritat al pobre que de solidaritat i justícia distributiva a la persona.

La majoria de votants ho passa malament i només reben missatges telegràfics en matèria laboral i social. Per un costat es plantegen mesures per augmentar el valor dels empresaris i per un altre es disminueix la capacitat de l'obrer.

La negociació col·lectiva no pot ser una imposició, tampoc una política aleatòria, sinó el resultat d'una lluita desigual que s'ha d'equilibrar. És de tot punt necessari adaptar-se a les circumstàncies i la producció, però aquestes només es poden millorar amb la suma de les dues forces i no amb la debilitat d'una en favor de la fortalesa de l'altra.

És sobre aquest tema que demanaríem als líders que avui participaran en el debat públic que ens parlin. Com vertebrar la negociació col·lectiva, no únicament en matèria econòmica, sinó també social. Establir una millor flexibilitat en les empreses per acomodar un interès comú que li doni estabilitat com a primer pas de la rendibilitat. Ara es busca derogar més que refermar i hauria de ser tot el contrari.

La política està feta d'acció i de comunicació. El que conta és el que es fa, però també com s'explica perquè, en el fons, tot és interpretació. No ataquem al sistema, sinó a la situació creada per tots. No per jutjar a l'Estat s'està més prop de l'Estat, sinó tot el contrari. I el que tenim que construir és Estat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.