Aquestes eleccions tenen una preocupació comuna per a tots els votants i els que no poden exercir la seva opció però què tenen els mateixos problemes econòmics. El discurs que fins ara estem seguint és en molts casos el mateix de sempre sense massa innovacions. Sí que es ressalta la necessitat d'estalviar, i per una altra part fer sacrificis afegits als que ja es fan normalment. Tots estem endeutats: cada ciutadà en particular i les administracions en general.

Si no es pot fer front als deutes pels elevats interessos o perquè no es volen renegociar per una part, només queden dos camins. El primer, el sensat, reduir despeses en quantitat per fer front. Ho fa la majoria fins a nivells que fan perillar la supervivència. Un altra camí insensat seria continuar endeutant-se, que és el que s'ha fet en els darrers anys i ja fa dècades «estirant més el braç que la màniga». La primera solució –sensata– es fàcil a nivell personal o familiar, però col·lectivament no tant, perquè les atencions han de ser en aquest més grans per als que estan sota mínims.

Davant aquesta situació surt la vella qüestió de l'augment dels impostos per propiciar més inversió productiva i eliminar la negativa que no té rendibilitat.

Una altra solució és l'inversa, baixar impostos però mantenint els serveis mínims necessaris que ara s'han incrementat per la crisi, i això pot fer que el dèficit augmenti, com s'ha fet a causa de donar sortida a ajuts imprescindibles

Una visió doble de les coses i de les solucions en les que els candidats electorals s'han de definir de manera molt clara. No hi ha dubte que qui paga religiosament els impostos són les classes assalariades, i això fa que l'actual sistema sigui discriminatori. Es demana sacrificis als treballadors, rebaixa en el sou, més hores de feina i menys servis públics. És una solució draconiana. Es pot fer si tots ho fan també. Aquí es troba el moll del problema. Un sector té els seus ingressos perfectament controlats i l'altre ni tan sols informa comptablement tal com està previst.

Es poden donar moltes argumentacions en un i altre sentit. Ha de quedar molt clar que la responsabilitat i sacrifici és de tots i que uns es poden controlar i altres no. No es tracta d'anar contra uns i afavorir uns altres, sinó de fer justícia distributiva i esforços comuns sense que ningú es vulgui escapar d'estudi.

Es pot i es té que acceptar l'austeritat, perquè les circumstàncies ho demanen, però no la incoherència. Aquí es on volem escoltar als candidats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.