És una pena que tantes persones i organismes, preferentment conservadors, ens vulguin enviar rodant un altra vegada cap avall. El pensament no és nostre, sinó del premi Nobel d'Economia Paul Krugman en referència a la situació del moment actual davant la crisi. Aquesta visió conservadora, en certa manera apocalíptica, del que ens està passant té una especial importància a casa nostra, especialment en aquests dies de campanya electoral. S'ha viscut en els darrers dos anys impedint, o no sabent fer, una política que pogués afavorir amb inversions públiques obres i projectes que ajudessin a que molta gens no quedés en l'atur. No es va saber aprofitar la conjuntura –en altres llocs passa el mateix---i el que es tenia que fer és el que més tard han criticat els que van ficar pals a les rodes.

Hem dit massa vegades en els últims temps que l'única manera com es podia evitar una depressió prolongada era aprofitar al màxim la capacitat de despesa governamental. No va ser així, perquè s'han boicotejat dos anys seguits els pressupostos. Malgrat tot en el capítol de contenció de la despesa s'ha fet la feina de redreçar el que altres van gastar. Aquest fet, en aquests moments, cal tenir-ho molt present, perquè les velles propostes se segueixen mantenint.

Cal fer esforços per part de tots, però no únicament en una sola línia. Ficar com exemple Alemanya no sempre és oportú perquè presenta unes característiques que altres països no tenen. El núvol d'un augment dels tipus d'interès, en uns moments de tsunami econòmic pels efectes del Japó o la crisi de carburants, pot ser una fórmula equivocada que ni resoldrà la inflació ni solucionarà l'atur.

El perill és no donar respostes polítiques a necessitats concretes imposades pel mercat que no pas pels Governs. La voluntat de retallar dràsticament les despeses dels serveis públics, com la sanitat, educació i serveis socials, condueix a la destrucció de molts altres llocs de treball i soscava una incipient recuperació econòmica.

En aquest marc observem uns posicionaments polítics de molts sectors que responen amb ambigüitats les exigències més urgents i necessàries. El que es defineix com a austeritat expansiva està demostrat que ha fracassat. El propi FMI afirmava el passat octubre que «la idea de què l'austeritat fiscal estimula l'activitat econòmica a curt termini té molt poca base en la realitat final». Aquesta assignatura és la que millor han de saber explicar els candidats, perquè els ciutadans sàpiguen si es busca l'equilibri econòmic i social, o només una part. Finalment que cadascú actuï en conseqüència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.