Assistim ja fa molt de temps al que podríem definir com l'edat dels silencis. Es parla molt però no es diu res en concret que faci possible la posada a punt real del que es pensa. La darrera legislatura s'ha caracteritzat per un atac sistemàtic a la falta de consens. Cap persona ha deixat de criticar que no s'arribessin a acords concrets, sobretot en temes importants. És sospitós, i a la vegada aclaridor, el fet de que la culpa final la tingui l'Executiu, quan les parts han estat varies. Pactar vol dir trobar solucions. Debatre i parlar és un altra cosa. No s'hi val de condemnar a uns i alabar uns altres, no és just ni objectiu. Ho diem perquè sembla que ara bufen altres vents.

El dia que tots tinguem molt present que ningú sap ficar-se d'acord en aquest país haurem donat un pas de gegant cara a un futur sòlid. Mentrestant seguirem amb la retòrica, només retòrica, exigència democràtica. No tenim acords ni per aprovar una cosa tan necessària com un pressupost. Fet insòlit que ens col·loca com una autèntica raresa dins del món democràtic. Però és que a nivell privat i ciutadà tampoc ens sabem posar d'acord en temes tan simples com si fem un eix per a vianants per afavorir el comerç. ¿A qui li donarem la culpa d'aquest fenomen? ¿També al Govern? ¿Als comuns? ¿A les institucions privades més directament responsables en el tema i que ja s'han definit? Algú ha de denunciar que els acords entre nosaltres són impossibles perquè les postures són insuperables. Davant aquest fet és important centrar els temes i les qüestions. Manca de diàleg la tenim tots amb tots. Una falsa concepció de la democràcia també. Finalment una evident manca de visió política –pública i privada–que no sap enfrontar-se amb els problemes de front i només dilueix les qüestions fins fer-les insalvables. Una gran part de la crisi fa molt de temps que s'anunciava i ningú va fer res a favor de la solució i molt en contra de la mateixa. Ara només sabem buscar el culpable que, com molt bé postil.len els italians, no pot ser altra que el porco governo.

Hauria de quedar molt clar, però, que la malaltia és genèrica i ningú vol prendre la medicina, potser perquè si bé sabem fer receptes no obliguem al seu compliment. Que aquest és un altra capítol de desídia col·lectiva.

El problema comença sempre –ho deia Marx en el seu moment–quan la mercaderia pren vida pròpia i l'ésser humà es converteix en esclau de les coses. És l'inici de l'edat del silenci productiu –ara que tant es demana productivitat– i passem a formar part de l'exèrcit dels comediants; no acabem amb una fira i ens fiquem en una altra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.