Assistim a una teoria de la confusió en matèria de crisi econòmica que convindria precisar per un costat i aclarir per un altre. En cas contrari podrien pagar sants per pecadors. En temes concrets ja està passant. És molt important en política econòmica tenir molt present el que és adequat a cada moment i fase de la crisi. No sempre es fa i massa vegades es despulla un sant per vestir un altre, en un clar intent de beneficiar sectors concrets en detriment dels generals.

El problema de la crisi salvatge que estem patint radicava, en el seu moment, en què no creiem que aquesta existia a nivell d'Estat, perquè en l'àmbit global, el Fons Monetari Internacional tampoc s'havia adonat. La crítica als caps d'Estat ha estat generalitzada i en canvi no ha passat el mateix amb els responsables directes de les previsions econòmiques i monetàries al món. El fet és tan extraordinari que el 2009 va ser un any de caiguda i moviment general, que va obligar a ficar en joc un seguit de mesures especials amb estímuls pressupostaris i monetaris. La política que es preconitzava era mantenir els estímuls i deixar el deute per a més endavant. Aquesta postura va fer que els causants de la crisi demanessin l'ajut públic i aquest va arribar amb grans quantitats de diners de tots els contribuents per recuperar amb ajudes econòmiques les deficiències econòmiques bancàries.

Una vegada aconseguida l'ajuda i normalitzada en part la situació dels poders econòmics a nivell mundial, la situació queda invertida. La prioritat absoluta passa, a partir d'aquell moment i sobretot a Europa –a Amèrica també però la UE és la que ens afecta més directament– a mantenir l'estimul del mercat econòmic privat que obliga a donar ganivetades, cada vegada més fortes, a la despesa pública per reduir acceleradament els dèficits. O sigui que qui ajuda desprès es troba amb un dèficit major provocat per aquesta acció i amb la soga al coll per reduir-lo de forma ferotge. La llei del mercat fa perdre la sobirania als estats, i els seus governs passen a dependre de les seves pressions. El fenomen popularment conegut com el de cornut i pagar el beure queda latent de forma plena. El pitjor és que sembla que siguin els governs els culpables del que passa i no una política liberal que ha conduit a la situació actual.

Amb aquesta perspectiva hem de saber valorar la feina feta i la que queda per fer, i repartir les responsabilitats a qui pertoca. Farà falta molta pedagogia per explicar el que passa i com s'ha de resoldre, i no sempre els economistes tenen la lliçó estudiada. Caldrà estar molt atents als programes econòmics i veure si beneficiaran, o no, a tots els ciutadans.

Per a més informació consulti l'edició en paper.