La tan anunciada fusió de les dues patronals dels hotelers va culminar ahir amb l'elecció de la junta de la nova Unió Hotelera d'Andorra (UHA) encapçalada per Àlex Armengol. D'entrada, ja hi hem insistit altres vegades des d'aquesta editorial, s'ha de saludar positivament la fusió dels hotelers. És un exemple més de la manera de fer que hauria d'imperar en molts altres àmbits: allò tan tronat –i tan cert i tan difícil d'aconseguir– de la unió fa la força. L'elecció d'Armengol per encapçalar la nova etapa també és una bona notícia, es tracta d'algú amb un tarannà obert i dialogant, una mica outsider en les seves conviccions, fet que garantirà alguna proposta interessant més enllà de les clàssiques reclamacions del sector.

I, precisament això, propostes interessants, innovadores, és el que s'espera de la nova associació dels hotelers. Demanar un Ministeri de Turisme amb el doble de pressupost està bé, per demanar que no quedi; però les solucions no poden passar per més pressupost, per més diners. En primer lloc, perquè de diners no n'hi ha gaires –i públics encara menys–; i, a més, perquè fer coses amb més diners no té mèrit: doblant i triplicant pressupostos tothom aconsegueix algun resultat, el mèrit està en fer més amb menys. Potser ha arribat el moment –per als hotelers i per a tots els sectors econòmics– de recuperar l'ideal kennedyà de no preguntar-se què pot fer el país pels seus ciutadans, sinó de pensar què poden fer els ciutadans pel seu país.

Els hotelers lamenten que fa anys que abaixen preus i que la situació no acaba de remuntar. Tot això va unit a una suposada recerca del turisme de qualitat que no acaba de reeixir: potser abaixant preus es fomenta tot el contrari. Potser ha arribat el moment –¿i quin millor àmbit que la UHA per promoure-ho?– d'arribar a algun tipus de pacte, de pacte de cavallers si es vol, per evitar que es rebentin preus i per vetllar que les classificacions dels establiments s'adiguin amb els estàndards internacionals. Potser només amb això ja s'avançaria molt.

Sempre –però en temps de crisi encara més– el que cal al sector privat i també al públic és talent, imaginació i valentia. No n'hi ha prou amb mirar-se la realitat des d'una perspectiva purament comptable, com si l'únic que interessés de l'administració és quan es gasta en campanyes de promoció i l'únic que preocupés del propi negoci és si els beneficis –sempre a curt termini– es mantenen o augmenten. El repte dels hotelers no s'acaba amb la fusió de les associacions, sinó que tot just acaba de començar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.