Avui es voten els segons pressupostos del Govern socialdemòcrata de Jaume Bartumeu. Aquesta tarda tindrà lloc a la Casa de la Vall el que previsiblement serà l'últim debat parlamentari d'aquesta legislatura. Fa mesos que el resultat estava dat i beneït: els dos grups de l'oposició tornen a votar contra el projecte de llei i el pressupost no s'aprova. Així estaven les coses fins que el líder d'ApC, Eusebi Nomen, va començar a especular amb la possibilitat de deixar passar el pressupost: per a uns era un ultimàtum per aconseguir la unitat amb els reformistes de cara a les eleccions anticipades. Per a Nomen, era la manera d'evitar un buit legal tenint en compte la suposada il·legalitat del decret de pròrroga dels comptes.

El pressupost no hauria de quedar aprovat com a resultat d'una carambola política en plena negociació preelectoral. Però sí que caldria avaluar la possibilitat de deixar passar el projecte de llei pensant en el futur Govern, en l'Executiu que sortirà dels comicis generals de la primavera. Un cop tothom té coll avall que hi haurà eleccions anticipades, la millor manera de dignificar la mort d'aquesta legislatura tan convulsa seria no deixant al futur Govern sense pressupost. L'Executiu que resulti de la contesa electoral, sigui quin sigui, es constituirà just abans de l'estiu. No tenir pressupost implica tenir l'administració –i de retruc el país– funcionant a mig gas durant tot un any sencer... un any més. No és qüestió de vida o mort, no cal fer alarmisme dient que sense pressupost Andorra s'enfonsa, és una simple qüestió de sentit comú, de conveniència. Ara potser ja és massa tard, però s'ha trobat a faltar un pacte de cavallers en què tothom s'hagués compromès, tothom hagués cedit –comprometre's i pactar vol dir cedir– alguna cosa. El Govern i els socialdemòcrates es podrien comprometre a convocar les eleccions a la primavera, per molt que tenir pressupost els permetés anar tirant durant un any més. I l'oposició, els uns i els altres, es podrien comprometre a deixar passar els comptes sense creuar-se retrets mutus d'haver donat oxigen a un Govern quasi asfixiat.

Per una vegada, els uns i els altres, podrien pensar en termes una mica més generals: no especular amb si una decisió beneficia alguns i perjudica a d'altres. Senzillament saber veure què necessita la ciutadanis per no ofegar-se més del compte. Potser és massa tard per tenir sentit comú, però mai no és tard per demanar-lo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.