El Govern va presentar ahir el recull d'indicadors econòmics de l'any passat. Les xifres evidencien una lleugera millora, els tan anhelats brots verds dels quals tothom ha sentit parlar però que ningú no ha vist més enllà de les memòries estadístiques. És cert que les xifres mostren una lenta recuperació de l'economia: van entrar més vehicles al Principat, les estades dels turistes es van allargar molt lleugerament, les importacions tendeixen a recuperar-se... però conformar-se amb això o esperar que els països de l'entorn millorin i ens arrosseguin pel camí de la recuperació seria un error, un error letal.

Llegides amb profunditat, les xifres no mostren el principi de la recuperació, sinó l'entrada en un estancament. És un creixement tan petit, tan imperceptible, que en el fons no fa sinó destil·lar la morfina que endolceix el dolorós procés de la decadència. Si Andorra es conforma amb creixements de l'1% que no permeten crear nous llocs de treball, estarà posant els fonaments d'una llarga i lenta decadència. Més ben dit, estarà bastint els pilars i els murs de càrrega: els fonaments fa temps que estan posats.

Les dades no es poden llegir amb optimisme. No s'han de llegir amb optimisme. Suposem que la millora fos més gran: ¿podríem estar-ne satisfets? ¿hauríem fet alguna cosa, algun canvi profund, que expliqués la remuntada? No. Estaríem deixant-nos endur pel corrent. Cap país no pot permetre's el luxe de deixar-se endur pel corrent, un microestat encara menys. El repte no és sortir de la crisi, sinó com sortir-ne. Cal sortir-ne amb les lliçons apreses i entre els primers de la classe.

Per tant, davant d'aquestes xifres –que només fan que evidenciar que la crisi no ha passat, ni de bon tros– cal insistir un cop més en la urgència d'un rellançament econòmic profund. En el canvi, ara, del model de creixement econòmic.

S'ha aprovat –a mitges– una reforma fiscal. Cal culminar-la. Cal una obertua real i efectiva a la inversió estrangera. Cal anar a buscar inversions que aportin riquesa –no només diners–. Cal vetllar perquè Andorra continuï essent un país de pressió fiscal baixa –un dèficit és sempre un impost ajornat–, un país flexible i competitiu. Però cal saber trobar el lloc del Principat en l'escenari europeu. I això vol dir també més normalitat, més homologació i, sobretot, més obertura.

Cal prendre consciència que encara queden molts sacrificis per fer i que qui més té i qui més ha gaudit d'unes situacions de cert privilegi és qui més haurà de contribuir a aquest sacrifici col·lectiu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.