Oppenheim és una de les fites del land art nacional. No ens el deixem perdre per pura desídia». Així acabava el reportatge que ahir advertia des de les pàgines de EL PERIÒDIC del precari estat de conservació de Tempesta en una tassa de te, l'escultura del nord-amercià Dennis Oppenheim, situada al coll de la Botella, a més de 2.500 metres d'altitud. Dos dels cinc punts de suport de l'obra, inaugurada el 1991, estan seccionats, comprometent seriosament la seva supervivència. L'ús incívic que en fan algunes persones –especialment durant el mesos d'estiu–, la climatologia extrema són les causes i el pas del temps són les causes del mal estat de conservació de l'escultura. El Comú de la Massana, responsable del manteniment, assegura ser-ne conscient i s'hi posarà a la primavera.

Més enllà d'advertir sobre la necessitat de conservar aquesta obra i les seves germanes –les altres set escultures escampades pel territori que la CASS va encarregar el 1991 per celebrar el seu 25è aniversari–, també cal insistir en la conveniència d'explotar totes les possibilitats que ofereix el patrimoni. Massa sovint s'ha pensat en obres de grans dimensions i costos exorbitants per situar el Principat en el panorama cultural contemporani. El principal patrimoni de què Andorra disposa, però, és el natural i l'anomenat land art sembla una via idònia per a aquest país, tenint en compta la bellesa dels seus paisatges i la mida humana de les seves dimensions. N'hi ha prou de pensar en l'èxit de la Ruta del Ferro de la Vall d'Ordino. En canvi, ningú no ha pensat a fer un recorregut per aquesta sèrie de vuit escultures de 1991. Són les grans oblidades del land art andorrà.

Seria interessant redescobrir-les i tornar-les a promocionar. I el cost de fer-ho és ínfim. També sembla convenient iniciar una reflexió sobre com potenciar la proliferació d'obres d'aquest tipus a Andorra. Com dèiem unes línies més amunt, el Principat presenta les condicions idònies per acollir-les i potser seria una bona via de promoció del país entre aquests turistes il·lustrats i de qualitat que tothom busca, però que ningú no acaba de trobar. En el cas de Tempesta en una tassa de te, el mateix autor la va seleccionar per a la portada d'una exposició retrospectiva que va tenir lloc al Museu Guggenheim de Bilbao fa un parell d'anys. Si tinguéssim més land art escampat per les nostres muntanyes, qui sap si no ens trobaríem més sovint amb grates sorpreses com aquesta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.