Aningú li agrada parlar de la pobresa. La misèria no ven ni es bon aliat dels polítics, tant donats a excel·lir i dimensionar les coses positives i a intentar amagar les negatives. Al 2002 un informe de Càritas va aixecar ampolles, en revelar que gairebé el 10% de la població vivia en la pobresa: el 8,7% se situava en una escala d'ingressos de pobresa moderada i la resta, de pobresa severa. Aquestes dades significaven que 6.500 persones vivien amb menys de 563 euros al mes, i d'aquestes, 790 ho feien amb menys de 282 mensuals. També es va detectar que més del 41% de les pensions o prestacions socials eren inferiors als 484 euros al més, i el 22% no arribaven als 336 euros.

Eren anys de bonança, i costava molt admetre la pobresa en un país que semblava que creixia de forma imparable. Però, agradés més o menys, no tothom vivia entre bitllets de 500 euros. És molt cert que en deu anys d'ha avançat molt en matèria social, una gestió que demostra que les necessitats eren reals i que feia falta l'actuació de les administracions per superar les carències que pateixen molts ciutadans i famílies.

Càritas va tornar ahir a incidir en aquest àmbit. L'ONG, que depèn de l'església, arriba allà on no ho fan les institucions. Sense anar més lluny el banc d'aliments, que aviat farà un any de la seva obertura, atenia deu famílies i ara són 40 les que necessiten de l'ajut continuat per poder subsistir i intentar sortir de la precarietat, un pou que marca el llindar de la pobresa i del qual no és gens fàcil recuperar-se.

«Són més els que s'afegeixen a aquest col·lectiu que el que en surten», és la dura frase que va dir ahir el president de Càritas Andorrana, Agustí Font, molt coneixedor d'una problemàtica que ha trencat estereotips i perfils determinats i que pot arribar a qualsevol llar on els seus membres es quedin sense feina i no disposin de recursos ni suport d'altres familiars.

Es tracta, doncs, de tenir molt en compte aquesta tasca del banc d'aliments, que serveix de termòmetre de la realitat d'un sector de la població que ho està passant malament. Sovint els mitjans de comunicació i els polítics tendeixen a abordar els temes macroeconòmics i d'Estat, i s'oblida els més dèbils i que necessiten una major atenció.

Per això cal exigir a totes les institucions que reforcin els serveis socials i que la crisi econòmica no serveixi en cap cas d'excusa d'estalvi en determinades accions, sobretot en aquelles que han de servir de suport a les persones i famílies que no tenen altres possibilitats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.