La visita, ahir, de la ministra d'Afers Exteriors espanyola, Trinidad Jiménez, arriba en un moment cabdal per a les relaciona internacionals del Principat. Andorra ha estat –i continua essent– objecte de nombroses pressions de la comunitat internacional per avançar pel camí de l'homologació i de la normalització. Si fa dos anys era l'assumpte de l'intercanvi d'informacions fiscals el que estava damunt la taula, ara són les negociacions amb la Unió Europea per a la conclusió de l'acord monetari el que centra les preocupacions del Govern i de la classe política. De les relacions entre Andorra i la Unió Europea se'n va parlar ahir durant les reunions que el cap de Govern, Jaume Bartumeu, i el ministre d'Afers Exteriors, Xavier Espot, van mantenir amb la cap de la diplomàcia espanyola.

Esperem, però, que se'n parlés més del que va transcendir, perquè el posicionament d'Espanya en aquesta qüestió és clau per a Andorra. Si, com s'ha dit i repetit, allà on el Principat té marge de maniobra és en els terminis, en el calendari i en els matisos, l'actitud dels dos països veïns serà crucial. Difícilment la Unió Europea adoptarà un posicionament contrari als interessos andorrans sense l'aquiescència de França i Espanya. Per aquest motiu cal vetllar, ara més que mai, per fer efectives les relacions de bon veïnatge, inclòs el trilateral. És bona senyal que la comissió del trilateral es torni a reunir en breu, però no ho és que no ho hagi fet durant els darrers dos anys. Andorra hauria d'estar interessada, ara més que mai, en què les reunions de la comissió fructifiquin i en què les relacions amb els veïns siguin més exquisides que mai. No hem de perdre de vista que el camí per temperar les exigències de Brussel·les passa inevitablement per París i per Madrid.

En aquest context, la visita de Jiménez, per sí mateixa, ja és una bona senyal. Ara bé, també caldria que el Govern i les forces polítiques fessin un esforç de consens i de concreció al voltant de les relacions amb la Unió Europea. Abans o després de les eleccions anticipades, però aquest esforç hi ha de ser. Cal dissenyar quin encaix del Principat amb Europa volem i si aquest encaix és assumible per part de les institucions de la UE. Buscar la complicitat amb França i amb Espanya està molt bé, però ens cal saber prèviament per a què volem aquesta complicitat, i és de suposar que no només pot ser per minimitzar l'impacte de l'acord monetari amb la UE, sinó per forjar un nou marc de relacions que acabi amb les tibantors viscudes fins ara.

Per a més informació consulti l'edició en paper.