Quan aquesta tarda tots els nens del Principat d'Andorra surtin al carrer per rebre als Reis d'Orient, els que ja estem en la segona fase d'aquesta història és molt probable que ens emocionem. Les coses mai passen per casualitat i el temps fa retornar les velles/belles emocions atresorades al llarg de l'existència de cadascú. Però a la vista de l'espectacle protagonitzat pels infants, seria bo que tinguéssim un moment de reflexió per comprovar el país que estem deixant a les futures generacions, com a conseqüència d'un egoisme accelerat i una manca de visió real de les coses. ¿Fins aquí hem arribat? ¿I a partir d'ara, què?

Si com a grans tinguéssim que escriure una carta als Reis d'Orient, ens seria molt difícil. En el llibre de comptabilitat de la nostra existència les entrades i sortides acostumen a ser la recopilació d'un inventari de gestos que contribueixen a la presència i absència dels continguts realment importants.

Parlem de campanyes per als nens necessitats precisament en aquets dies. El resultat final és una joguina, important i necessària, però el millor regal seria constatar, en primer lloc, que tenim rics i pobres. Els primers cooperen en joguines per als infants pobres i així amaguen les seves imperfeccions davant la pròpia consciència. Perquè actualment l'abisme econòmic és cada vegada més gran entre rics i pobres i el problema es que no disminueix, sinó que augmenta.

La situació marca i obliga a que no estigui enterrada la lluita de classes, ni és una pura arqueologia de la societat industrial en què va néixer. Si tinguéssim que fer un símil literari i poètic –la jornada es presta a que sigui així– podríem començar dient que en un principi va ser la foscor. El fiat lux va portar el tecnicolor a l'univers i ara ens alimentem de la filosofia dels dibuixos animats, creats no a nivell de realització artística, sinó tecnològicament, en el que l'esperit queda absorbit per la programació. Tenim problemes de país perquè les diferències són evidents i com que tots tenim alguna bestia negra dins no volem, o no sabem trobar la solució per millorar un desequilibri que no faci tan ostensible la desigualtat. És la millor manera de pensar en els nostres fills i procurar que rebin un país millor. No és el moment de buscar responsabilitats. Ja sabem tots qui te la culpa, perquè està repartida entre tots. L'ultimàtum a una situació desesperada és arreglar el que altres van destrossar i, com sempre, pagar entre tots els dèbils els plats trencats provocats pels poderosos. Fer la feina. No fer soroll. Únicament servir al país com ara necessita per deixar un altre panorama als nens el dia que deixen d'escriure la carta als Reis Mags.

Per a més informació consulti l'edició en paper.