Són temps difícils per al periodisme. De fet, mai no han estat fàcils. Però a les dificultats de sempre ara s'hi afegeix una profunda crisi dels mitjans de comunicació que va començar molt abans que la crisi econòmica que a tots preocupa actualment i que no sembla tenir un final proper. En un context com aquest, la tasca dels periodistes és molt complicada: la manca dels mitjans suficients, la precarietat laboral a què els professionals es veuen sotmesos massa sovint i l'escàs reconeixement social dibuixen un panorama poc o gens engrescador. A tot plegat cal afegir-hi, en el cas d'Andorra, la poca implicació dels sectors públics i privats en el manteniment d'uns mitjans de comunicació que afavoreixin l'existència d'una opinió pública plural. No és fàcil destacar quan tots els factors gairebé forcen a quedar-se en la grisor.

Per això cal saluda com a quelcom positiu qualsevol reconeixement, per petit que sigui, a la feina ben feta. Aquest és el cas del Premi Pirene, convocat i dotat pel Ministeri de Cultura, que aquest any reconeix la tasca d'un periodista d'aquesta casa, Andrés Luengo, especialitzat en l'actualitat cultural. El jurat ha decidit premiar un recull de nou reportatges sobre fotografies antigues d'Andorra publicats durant l'últim any a les pàgines de EL PERIÒDIC. El motiu de satisfacció és, doncs, per partida doble: d'una banda per tractar-se d'un membre d'aquest equip que s'esforça cada dia per tirar endavant aquest rotatiu i, de l'altra, per ser un reconeixement a una trajectòria. El fet que l'objecte del premi sigui un recull de nou reportatges evidencia la perseverança que caracteritza la tasca de Luengo com a periodista cultural. Aquells que comparteixen el seu dia a dia amb ell, coneixen sobradament la seva professionalitat, el seu rigor, l'esperit de superació i l'elevat nivell d'autoexigència. Està bé, per tant, que el jurat així ho hagi sabut reconèixer. Tot l'equip de EL PERIÒDIC participa d'aquest sentiment, i més si es té en compte que tots els treballs de premsa escrita andorrana presentats a aquesta edició del Pirene provenien d'aquest rotatiu.

Però això no seria un veritable editorial si no fóssim capaços de suscitar alguna reflexió. Unes línies més amunt parlàvem de la poca consciència i la poca implicació dels sectors públic i privat d'aquest país sobre la necessitat de tenir uns mitjans de comunicació de qualitat. Cert és que el Ministeri de Cultura ha premiat un periodista sovint crític amb les accions d'aquest departament i que això els honora a ambdós; però és l'excepció. A les administracions públiques i a les empreses privades sovint els costa molt, massa, entendre que el valor de tenir uns mitjans de comunicació de qualitat va més enllà dels balanços comptables i de les afinitats ideològiques o d'interessos. Si no hi ha un canvi de tendència profund, arribarà un dia en què premis com el Pirene s'hauran de declarar deserts per manca de participants. Cap país no es pot permetre una precarització de la seva premsa i menys aquest amb una cohesió social i un grau d'identificació de la població amb les institucions més aviat escassos.

Per a més informació consulti l'edició en paper.