La setmana passada va tornar a ser notícia, tot i que darrerament ja és un tema incrustat en el dia a dia de tots els ciutadans d’Andorra, el problema de l’habitatge. Els preus d’entre 1.800 i 5.500 per metre quadrat sumat a les llargues llistes d’espera per als preus d’habitatge públic i, en teoria, accessible per a col·lectius com els joves, només fan que fer més gran aquesta problemàtica que, en cas de continuar avançant així, acabarà figurant en els llibres d’història del nostre país. 

No té cap mena de sentit que el metre quadrat estigui a uns nivells tan elevats que no permetin a una cada vegada més creixent majoria de la població poder pagar de forma tranquil·la un lloguer. I diem lloguer perquè ja una hipoteca sona a un somni utòpic.

D’altra banda, les mesures proposades a tall de tireta com els lloguers públics a preu assequible es van desenvolupant, cada vegada més, com una mesura més electoralista i propagandística que una solució acurada a una problemàtica creixent que requereix solucions tècniques acurades.
Parlant d’aquests domicilis ‘accessibles’ focalitzats en un col·lectiu tan sensible i vulnerable com és el jovent, qui ja afronta problemes per a desenvolupar-se laboralment i poder estalviar. La joventut actual ja ni somia en poder tenir una casa en propietat, ja que és gairebé una odissea el fet de poder aconseguir una habitació de lloguer al país. Parlem d’una joventut que no només ja és conscient que no arribarà a tenir als mateixos estàndards de vida que els seus pares, sinó que ja lluiten per a poder tenir una vida mitjanament estable.

El problema de l’habitatge només fa que incrementar-se i en comptes de dur a terme polítiques incisives en aquesta qüestió, que analitzin bé l’arrel del problema i aportin solucions contundents, només es fan petits ‘presents públics’ a la ciutadania, la qual ha d’esperar tres anys per a poder tenir-hi accés, si algun dia el tenen.