Aquesta setmana està dedicada a l’alletament matern. Sí, a aquesta decisió tan personal d’una mare de si donar el pit o no al seu fill i, sobretot, fins quan fer-ho.

A part dels testimonis que podran llegir unes pàgines més endavant, durant aquests dies segurament hauran vist publicacions a xarxes sobre aquest tema. Com dèiem, es tracta d’un tema molt personal, i per això als textos publicats a xarxes socials, moltes mares demanen no qüestionar les seves decisions com a mares. Aquest detall tan simple de preocupar-se només per la vida d’un mateix en lloc de mirar tant la dels altres.

Però és que aquesta qüestió és pròpia de cada mare i ni la família, ni amics o persones properes tenen dret a posar en dubte.

Quan algú veu una dona donant el pit al seu fill, per què li fa la típica pregunta d’«encara li dones el pit?» O comentaris com «et fa servir de xumet». La primera pregunta ja no es refereix a una simple pregunta. Evidentment, aquí ja s’està qüestionant la decisió de la dona com a mare i això es pot estalviar.

I sense tenir en compte ja els comentaris que han d’arribar a sentir les persones que no donen el pit a les quals se’ls pregunta per què no ho fan. 

El millor que pot fer cada persona és deixar de banda el que facin els altres. Si ets mare i vols donar el pit, fes-ho. Si ets mare i no vols donar el pit, no ho facis. Si vols fer tant pit com biberó, també és la teva decisió perquè és el teu bebè.

Amb certs comentaris que se senten a vegades és fàcil adonar-se que Rigoberta Bandini tenia raó en escriure la cançó que l’havia d’haver portat a Eurovisió perquè era un clam feminista per a tota la societat en general. I com ella va dir, és difícil entendre «por qué dan tanto miedo nuestras tetas».