El transport públic és una eina que s’està intentant potenciar a tot arreu del món per tal de combatre el canvi climàtic, arribant al punt que alguns aspiren a eliminar de forma quasi completa la propietat d’un vehicle privat. Però aquesta aspiració és realista? Si bé es considera menester el fet de reduir la utilització del cotxe o la moto personal per a combatre fenòmens d’extrema gravetat com és el canvi climàtic, és possible arribar a imaginar un futur on comptem amb una xarxa de transport públic que ens permeti desprendre d’aquest bé material?

La urgència de reduir la utilització de vehicle privat prové principalment de l’escenari d’emergència climàtica que estem vivint. Només cal sortir al carrer aquests dies, on estem patint una xafogor demencial per a donar-nos compte de què és necessari poder adaptar-nos a nous models de vida que ajudin a minvar les conseqüències del canvi climàtic. Però un aspecte és el fet de poder fer mesures que ajudin en major o menor mesura a què la situació climatològica no empitjori, i un altre és atrevir-nos a somiar amb realitats verdes gairebé utòpiques.

I més utòpiques seran amb la xarxa de transport públic actual del país. Si bé la nova mesura d’atorgar la gratuïtat de l’autobús és una bona mesura, és el preu el veritable obstacle d’un creixement exponencial del transport públic? El foment de la mobilitat en bus i altres serveis requereixen més reformes que les tarifes del preu. Es necessiten més infraestructures en aquest sentit, que ajudin a augmentar les freqüències de les línies i ampliar l’abast de la xarxa de mobilitat a tots els indrets d’Andorra. De què serveix tenir l’autobus gratuït si en passa un per la parada cada 45 minuts? O perquè volem un transport públic a cost zero si la parada més pròxima se situa a 30 minuts a peu? Calen plans d’acció més profunds i no confiar tant en mesures simplistes.