Els problemes que hi ha actualment a Andorra, destacadament l’habitatge, són greus casuístiques que afecten una gran majoria de la població de forma estructural i complexa. No són conflictes fàcils de solucionar o que tenen una recepta màgica política que farà desaparèixer el problema per art de màgia. Aquestes problemàtiques requereixen profundes anàlisis que aportin conclusions per a dissenyar un pla d’acció concret i meditar, que ataqui a la veritable arrel del problema i pugui tenir una solució sostenible amb el temps.

Aquesta teoria no sembla la tònica dominant a hores d’ara al país ni pel Govern, que ja en l’anterior legislatura, s’ha habituat a solucionar problemes amb tiretes en forma de subvencions i ajudes. Sembla que hi hagi una cultura política de què, quan apareix un problema, es posen a disposició d’alguns ciutadans una sèrie d’ajudes momentànies i ja tot està solucionat, demostrant un caràcter paternalista que fa dependents a gran part de la població de les ajudes estatals que no solucionen els seus problemes, simplement els maquillen una mica.

Aquest és un factor on es pot veure una diferència entre un executiu que té un full de ruta clar per a tota la ciutadania, i no tan sols per a les classes més adinerades, i un altre que no. No es pot considerar viable solucionar tots els problemes que pugui tenir una societat moderna amb un limitat subministrament d’ajudes. És clau el fet de poder comptar amb un programa que identifiqui bé les causes concretes dels problemes reals de la ciutadania i es dissenyin unes solucions on es pugui veure de forma clara una correlació d’aquestes amb els factors causants de les problemàtiques. A base de tiretes i esparadraps socials i econòmics, podrem solucionar una petita hemorràgia, però els problemes actuals d’Andorra necessiten cirurgians precisos i metòdics.