La manca de mà d’obra al país està sent un problema que minva la capacitat productiva de les nostres empreses, al mateix temps que múltiples immigrants que acudeixen el país amb talent i ganes de treballar veuen frustrades les seves possibilitats d’incorporar-se al mercat laboral andorrà per les diverses dificultats burocràtiques. Un exemple d’això últim l’hem vist amb la demanda de digitalització dels tràmits del servei d’immigració per part de l’associació Argentinos en Andorra.

Aquestes dues casuístiques són temes espinosos i complexos de tractar, però que estan obligades a entendre’s. Per una part, és necessari poder nodrir a les empreses andorranes de mà d’obra preparada per a poder mantenir, o inclús augmentar, la seva competitivitat i aportar serveis i productes de qualitat a la societat andorrana. Però, per un altra banda, no tot val per acomplir aquest fi, i Andorra necessita mantenir uns controls duaners que permetin mantenir el nivell de seguretat cívica.

Aquesta dicotomia no es pot resoldre de forma senzilla amb dues mesures polítiques senzilles, és necessari un pla d’acció que estigui a l’altura del repte, així com les persones que dissenyin i coordinin aquesta estratègia que ha de solucionar aquestes qüestions correlacionades en gran mesura.

També es pot dir que es pot arribar a entendre l’aversió que provoca en alguns mandataris el fet d’entrar en una qüestió que pot arribar a tenir considerables conseqüències electorals, però Andorra, els empresaris nacionals i aquells tants treballadors que acudeixen al país amb ganes de treballar, bé mereixen una resposta adequada que pugui trobar un balanç òptim que permeti continuar creixent econòmicament al mateix temps que es mantenen certs paràmetres que considerem intrínsecs del nostre país i als que ni volem ni podem renunciar.