• Pere Canturri recull els articles sobre història, llegendes, tradicions, oficis i art en un volum que es presenta aquest vespre a la Llacuna H Anuncia un nou llibre amb els textos que s'han quedat al calaix

Canturri fulleja un exemplar del llibre, ahir a la seu d'Editorial Andorra Foto: TONY LARA

Diuen que és impossible inventar res de nou, que qualsevol cosa ja l'ha inventat abans un xinès. I és molt probable que sigui així. Per aquí dalt hi ha pocs xinesos, però en canvi tenim Pere Canturri. Diem això perquè qualsevol que hagi tingut mai la curiositat, el temps o les ganes de gratar en la cosa històrica del nostre racó de món, sap per experiència que allà al fons, es tracti del tema que tracti, sempre hi apareix un article pioner de Canturri. Però sempre. I afortunadament, ep, perquè sempre és més recomanable navegar sota l'orientació d'un capità experimentat que no fer-ho a la babalà i probablement a la deriva. El cas és que l'obra escrita del nostre home es trobava per múltiples motius dispersa per mil i un racons d'accés problemàtic –si no tens a casa una rèplica de la Biblioteca Nacional o no ets Casimir Arajol, és clar. Així que L'Andorra de Pere Canturri, el volum que Editorial Andorra presenta aquest vespre a la Llacuna, constitueix una de les aportacions més suculentes i benvingudes que qualsevol diltetant amb veleïtats històriques es pugui portar al pap.

Un patracol de debò, que frega les 600 pàgines i que en podria tenir unes quantes més si no s'haguessin quedat al calaix uns quants articles que donaran molt probablement per a una segona part. Vagi per endavant que no hi trobarà el lector els articles més acadèmics que Canturri va publicar en revistes especialitzades –el descobriment dels frescos de Sant Martí de la Cortiunada, o del jaciment de la Bauma de la Margineda. Una llàstima perquè es tracta d'un material igualment introbable i que segur que tindria una acollida igualment entusiasta. Però no és hora de queixar-nos sinó de celebrar el que constitueix una autèntica mina i una forma estupenda de descobrir el que Canturri anomena la «petita història». És a dir, els capítols menors que amb prou feines mereixen l'atenció dels historiadors professionals però en els quals l'autor hi va clavar en un moment determinat la mirada endut per una curiositat omnívora, un coneixement exhaustiu de les fonts –escrites, és clar, però també o sobretot orals– i un ull clínic per endevinar on hi havia tall.

Això és el que li porta a interessar-se per un artefacte tan aparentment ahistòric, tan banal, com ho és el Rec del Solà de la capital.¿Mai no s'han preguntat des de quan existeix, el rec? ¿O qui el va construir? ¿Per què? ¿Quant va costar? Doncs Canturri ens dóna resposta a tots aquests interrogants, i sense ànim de posar-nos aquí a esventar espòilers –sinó simplement de fer-los venir salivera– els avançarem que el 5 de desembre del 1880 83 famílies d'Andorra la Vella van constituit una societat mab l'objectiu de construir un rec «que permetés fer regadiu tanta terra del Solà com fos possible». Els socis van satisfer cadascun quantitats que oscil·laven entre les 5 i les 9 pessetes –segons la superfície de terra que posseïa cada família al Solà– el preu total va pujar a 6.500 lliures catalanes –aprofitin la presentació d'aquest vespre i demanin-li a l'autor a quant equivaldria avui aquesta quantitat– i l'empresari Juan Minoves, de Balaguer, es va comprometre a tenir-lo acabat «lo dia primer de Maig de mil vuit cents vuitanta y dos baix obligació de pagar deu onsas per cada mes de retard».

El cas és que Minoves no va complir: el rec no es va acabar fins al 1887, i no en coneixem ni els motius ni si el contractista va haver de satisfer les «deu onsas» estipulades «per cada dia de retard». Si va ser així, més que un negoci va ser una ruïna. Segur que en volen més, ¿oi? Doncs en tindran més: són molts els que s'han endinsat en la història del tabac per aquí dalt. Però només Canturri ha tingut la dèria, o la curiositat, de col·leccionar els envoltoris de la picadura, els cigars i les cigarretes, des de finals del segle XIX fins als anys 40. Així és com va arribar a la trampa monumental que els nostres honestos fabricants practicaven sense manies amb l'objectiu (literal) de donar gat per llebre: aquestes llumeneres del màrketing llogaven una adreça fictícia a l'Havana per poder publicitar per exemple la picadura La Negrita, de la –ejem– Gran Fábrica de Tabacos Emilio Obiols Oliva –és a dir, de la casa Obiols de Sant Julià. Doncs la lletra petita del paquet de La Negrita deia així: «En estas labores se emplean exclusivamente picaduras legítimas de VUELTA ABAJO lo cual constituye la mejor garantía para mi clientela». Òbviament, allò era en el millor dels casos una llicència poètica per vendre un tabac de qualitat, ai, ínfima .Tan dolent, diu Canturri, «que hi afegien salitre perquè cremés, i el que aconseguien és que anés espetegant mentre te'l fumaves, que hi sortien unes guspires que feien por». Ho explica, en fi, a El tabac i les cigarreres.

Les mesures, al Cap del Carrer

També té temps per a la reivindicació –cosa que no deixa de ser un pelet exòtica en qui ha tingut responsabilitat ministerials: s'ho hagués pogut reivindicar a ell mateix quan manava... Demana, en fi, que les mesures de gra de la capital, avui abandonades al lateral de Casa de la Vall, retornin al seu emplaçament original, al Cap del Carrer on van estar situades fins als anys 60 i d'on el mateix Canturri les va fer retirar per prudència. El cas és que tanta prudència les ha portat a la nefasta i absurda ubicació actual, arran de terra i sense que un trist cartell informi el vianant del que té davant dels ulls, que –com suggereix el mateix autor– sembla abans una humil latrina que el germà bessó de les mesures de la Seu. Doncs això és precisament el que demana Canturri: que retornin al Cap del Carrer i que es reposin sobre un alçat de pedra. Com Déu mana. Per cert, la il·lustració de les mesures de l'esquerra, com totes les altres que acompanyen els articles del volum, és també obra de l'autor, que demostra tenir una certa habilitat amb el llapis. La d'aquí al costat, en fi, vol ser una recreació de la ferreria de Sant Julià, «fosca i plena de pols com era» –recorda Canturri– «i amb una manxa enorme que el ferrer ens deiava fer anar i ens sentíem durant uns minuts com Vulcà».

Ho explica, és clar, a l'article que consagra al ferrer, un dels oficis que evoca al llibre –els altres són els de pastor, filadora, forner, fuster, moliner, traginer i, ja ho hem vist, tabaqueres. Com que s'acaba l'espai, consignem de passada que Canturri passa llista als colomers aïllats que hi havia a Andorra en la seva joventut –una vintena: avui només en queda un, a Canillo, i reclama també que se'l restauri– repassa la llegenda de les argolles de Carlemany, la desaparició del poble del Fener, l'afició nostrada als toros, les jornades andorranes de l'arquitecte Cèsar Martinell i del pintor Joaquim Mir, la gestació del breviari Andorra, el meu país, i tradicions com ara el Ball de la Marratxa, la Consòrcia de Casats, l'escudella de Sant Antoni i les falles de Sant Joan, En fi, que agafaran L'Andorra de Pere Canturri i voldran que no s'acabi mai. Estan avisats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.