• Sala i Garcia-Planas retraten el costat fosc de l'autor de 'Mi medi siglo...' i revisen el mite dels passadors

A dalt, Cñésar González Ruano (Cuenca, 1903-Madrid, 1965), periodista i escriptor, autor d'una monumental obra memorialística... i membre d'una xarxa que es dedicava a extorquir fugitius jueus durant la II Guerra Mundial. A baix, el Pas de la Casa els anys 50: els autors d'El marqués y la esvástica situen a la N-20 l'escenari de les matances de jueus. Foto: ABC // APA / EL MARQUÉS Y LA ESVÁSTICA

Comencem pel final. Veuran com s'ho val: imagini el lector els autors d'El marqués y la esvástica –el periodista Plàcid Garcia -Planas, reporter de guerra de La Vanguardia, i la filòloga i germanista Rosa Sala Rose– armats amb un detector de metalls i fent-se acompanyar per un arqueòleg, caminant pels voltants de certa corva de la N-20, a tocar del riu Palomeres: el Pla de la vaca Morta. Hi busquen amb més entusiasme que esperança les restes –ossos, civelles, qualsevol cosa– dels fugitius jueus que durant la II Guerra Mundial, sospiten, van ser assassinats just en aquest amagat punt de la carretera pels passadors que els havien de conduir fins a la llibertat. Fins a Andorra. Imagini el lector que en un moment donat, va Sala va i en un rampell de bona fortuna es topa, sí, amb un prometedor os allargat. «¡Un húmer!», es diu. La prova definitiva, allò que han estat buscant sense èxit durant tres anys d'investigacions per una vintena d'arxius de vuit països diferents. Llàstima que l'arqueòleg de l'expedició els faci tornar a la terra: aquell pelleringa no és un húmer humà, sinó «un hueso ovocaprino». La dura realitat, diu l'arqueòleg, és que si alguna vegada aquell tros de muntanya va servir com a cementiri dels jueus assassinats pels seus presumptes salvadors, les restes fa anys i panys que se les han endut el desglàs i les riuades.

Aquesta és la culminació pelet esperpèntica d'El marqués y la esvástica, patracol de mig miler llarg de pàgines que segueix el rastre de l'escriptor i periodista espanyol César González Ruano al París ocupat dels primers anys 40, que prova la infame participació de l'autor de Mi medio siglo se confiesa a medias en l'extorsió de fugitius jueus a qui venia falsos visats per sortir de França a través dels Pirineus, i que estirant del fil va a espetegar a Puigcerdà, posem que la primavera del 1943, quan un duaner francès, André Parent, sospita que l'estranya comitiva de camions Berliet aturada a la frontera transporta en realitat un carregament d'homes. Jueus que fugen cap a Andorra. Un fil que lliga amb un altre fil: el que va deixar l'exguerriller anarquista Eduardo Pons Prades a Los senderos de la libertad: un llibre relativament recent –es va publicar el 2002– que va passar per aquí dalt completament desapercebut i on l'autor rescata el testimoni d'un tal Rosenthal, enginyer químic i també jueu de Coblença. Un altre fugitiu. Aquest, amb la particularitat que va sobreviure el metrallament a què els seus suposats salvadors els van sotmetre de camí cap a la salvació: «Les dijeron que iban a entrar en Andorra a pie por la montaña y que en menos de una hora estarían a salvo. Pero de pronto estallaronn ràfagas de ametralladora y el griterío de las víctimas. Como el ingeniero caminaba detrás del todo sólo fue alcanzado en un hombro. A la luz de las linternas los asesinos se paseaban entre los moriubundos a los que desvaliojaban, luego abrieron una zanja en la que medio enterraron los cadáveres». Un testimoni que Pons Prades va recollir del seu company d'armes Manuel Huet –que el 1946 es va instal·lar, per cert, en el nostre racó de món. Recollit per un grup de guerrillers de Formigueres, Rosenthal els va explicar com ell i el seu grup –entre els quals es trobaven els pares i la germana– havien estat enganyats per un funcionari de l'ambaixada espanyola a París. Un funcionari que, segons Pons Prades i com el mateix maquis es va entestar a comprovar, era ni més ni menys que González Ruano.

El marqués y la esvástica no és pròpiament un llibre d'història sinó més aviat la crònica de la investigació que els autors emprenen per mirar de provar la implicació de Ruano en aquestes escabetxades de fugitius jueus. Sense gaire èxit, tot sigui dit. Perquè la conclusió final és que el periodista sí que va dedicar-se a l'extorsió sistemàtica dels jueus que tenien la mala sort d'anar a parar a les seves urpes, però en canvi es confessen incapaços de provar documentalment els vincles amb les matances com aquella a la que va sobreviure Rosenthal. Pel camí, però, desenterraran el judici a què França va sotmetre Ruano i que el 1947 el condemna a 20 anys de treballs forçats per «intel·ligència amb l'enemic». Per entendre'ns: col·laboracio amb la Gestapo i delació dels reus amb qui durant tres mesos del 1943 va compartir cel·la a la presó de Cherche Midi, cortesia de la mateixa Gestapo

Un balanç

Tossuts com són, Sala i Garcia-Planas estiren més fils, i així és com –atenció– Antoni Puigdellívol apareix en aquesta història: ell era l'únic passador, diu Sala, que a l'època es dedicava a passar per la zona de Puigcerdà fugitius en camions conduïts per... ¡soldats alemanys! Untats, naturalment. Un joc perillosíssim, com de seguida es veurà, i una activitat que no li impedirà que la justícia francesa li obri judici el 1946, engiponant-li la mort d'una jueva que formava part d'un dels seus combois. El mateix comboi, per cert, que havia caigut el juny del 1944 i a l'altura de Mont Lluís en mans de la Gestapo per culpa d'una delació d'un confident de la Gestapo infiltrat a la cadena: Manfred Katz, el tenen aquí dalt. I que va acabar amb Puigdellívol a Buchenwald. Un procés, en fi, del qual sortirà dos anys després net com una patena –admeten els autors– perquè no es va poder provar l'acusació. De fet, tampoc és del tot cert que Puigdellívol fos l'únic que recorria als camions i al suborn dels militars alemanys per al tràfic d'homes: en el nostre racó de món hi havia un altre passador, Paul Barberan, que utilitzava els camions per al contraban de neumàtics... i que per passar jueus s'havia empescat una estratagema tan insòlita com audaç i, pel que es veu, efectiva: disfressar els fugitius de contrabandistes, amb fardo i tot, i fer-los desfilar a peu pels colls de muntanya, amb l'aquiescència i en ocasions fins i tot la participació com a portejadors dels soldats alemanys. És clar que també Barberan acabarà arrestat per la Gestapo, l'abril del 1944. Amb més sort que Puigdellívol, perquè en tres dies el trobem sospitosament en llibertat.

El marqués y la esvástica és, en fi, una mina d'informació, molta de la qual inèdita –com l'aproximació diguem-ne comptable al negoci del tràfic d'homes, que conclou que el benefici net que s'embutxacaven els passadors per cada fugitiu efectivament passat pujava als 20.000 francs– i sobretot, sobretot, un primer balanç de la, ejem, llegenda negra: Sala i Garcia-Planas han documentat quatre «matances» de jueus –en diuen ells– amb una desena de víctimes en total: els dos matrimonis belgues que Joaquim Baldrich afirmava que havia vist semienterrats en la neu i que havien pelat –després de violar-ne les dones– dos guies aragonesos, Mulero i Trallero; Jacques Grumbach, diputat socialista francés i director del diari Le Populaire, a qui el guia Lázaro Cabrero va matar d'un tret al clatell el novembre del 1942 –episodi que li va costar un procés del qual en va sortir sorprenentment absolt–; el cas de Gustave Allerhand i la seva esposa, Ida Gutwirth, jueus francesos que el setembre del mateix 1942 van sortir d'Ussats les Bains camí d'Espanya i que no van arribar mai al destí, i les tres noies jueves que l'escaldenc José Bazán explica a les seves memòries, Jo, un nen de la guerra, que van ser trobades mortes a la vall del Madriu, el 1942 o potser el 1943.

Deu morts que constitueixen deu tragèdies, que difícilment admeten la qualificació de «matances» –sobretot si es té en compte, que per Andorra van creuar al llarg de la guerra milers de fugitius: Baldrich afirmava haver-ne passat cap a 300– però que els autors sospiten que oculten una munió de casos que mai es podran demostrar per la naturalesa del pas clandestí. Està clar, diu Sala, que ningú no escriu una carta anunciant la intenció de fugir: «Les úniques formes de documentar-ho són trobant els ossos de les víctimes... o accedint a l'arxiu del bisbat, que ens han tancat amb pany i clau».

Més contundent encara es mostra l'historiador Daniel Arasa, el testimoni del qual recull El marqués y la esvástica i que no té pèls a la llengua: «A Andorra hi va haver molta gent que va col·laborar amb les cadenes d'evasió. La immensa majoria no ho va fer per altruisme. Es van fer molts diners amb la sang dels fugitius, se'ls va espoliar, abandonar a la muntanya i fis i tot se'ls va matar per robar-los», diu, i no ens oblidarem aquí i ara d'Eliseo Bayo, l'autor d'aquella fundacional sèrie de reportatges sobre la llegenda negra publicats el 1977 a la revista Reporter. Doncs bé, després de dècades de silenci, a El marqués y la esvástica admet que va pagar els testimonis –suposats passadors que el van conduir als llocs on jeien suposades víctimes– i que no estava segur de la veracitat del que li van explicar: «A lo mejor lo amañaron, quizás cogfiendo huesos de un cementerio... La verdad es que no estooy muy seguro». Ai, Eliseo...

Per a més informació consulti l'edició en paper.