• Es publica el primer poemari d'una nova veu que uns situen «a l'exili andorrà» i altres, «en un poblet del Pirineu»

Portada de Pluja d'estiu. Foto: EL PERIÒDIC

S'acosta Sant Jordi i autors i editorials comencen a treure fum. La setmana passada era David Gálvez, amb les seves Cartes mortes, i els dies que vindran aniran caient, un rere l'altre, Una mirada clara, la biografia que Ludmilla Lacueva li ha inventat al veguer Carles Romeu, i la tercera entrega d'Històries de la nostra història, les pastilles d'anècdotes que des de fa tres cursos ens endossa Alfred Llahí cada Diada. De moment, és clar, perquè ja saben que després les editorials es repartiran plantofades per trobar dia i hora lliure, com si no hi hagués més dies. Però aquesta és una altra història i avui havíem vingut aquí a parlar d'Alexina Bofarull.

¿Perdoni? Sí, Alexina Bofarull, l'autora de Pluja d'estiu, el poemari que tenen aquí al costat. Probablement el nom no els dirà res, en primer lloc perquè fa tota la fila de ser un pseudònim, i en segon perquè, en fi, es tracta del primer poemari de Bofarull que veu la llum. L'acaba de publicar Edicions Els Llums, segell barceloní nou de trinca i carregat de bona voluntat –i condemnat per tant a una vida efímera, tot i que gloriosa– que encara creu en el paper, ells sabran per què. Si parlem avui i aquí de Bofarull és perquè sota aquest pseudònim s'oculta una autora –¿autora, segur?– que segons Els Llums «viu avui en un poblet del Pirineu esperant que el final sigui millor que el començament», i a qui altres veus, probablement amb més coneixement de causa, ubiquen en «l'exili» andorrà.

En qualsevol cas, una nova veu en el nostre depauperat panorama líric –ni Colom ni Gibert ni Pastor ni Fenoll ni Dallerès tenen poemari a la vista, que se sàpiga, així que si no hi ha sorpresa el 2014 serà un any poèticament tan magre com el passat– és una notícia de les grosses. Potser no ens trobem davant d'aquell descobriment, d'aquella sorpresa majúscula que va ser Repetició i diferència, d'Antoni Caus –poemari que per cert encara continua inèdit, cosa incomprensible en una època on es publica tot– però ja ens dirà el lector quants versos d'estirp sàfica havia destil·lat la literatura andorrana posem que els últims dos mil·lennis... Doncs a Pluja d'estiu hi trobaran els primers: mig centenar de poemes –reglamentàriament octosíl·labs– dividits en sis seccions i que repassen sota l'advocació de Maria del Mar Bonet, Lou Reed, Chuck Berry, Janis Joplin els Beatles, Bernat de Ventadorn i de nou Maria del Mar Bonet el naixement, la culminació i la mort d'una pulsió amorosa. Que les protagonistes d'aquesta història siguin Alexina i Carlota és probablement el de menys. El de més són un grapat de versos que es claven en algn lloc, allà a dintre, i ja no t'abandonen. I francament, ¿a què més pot aspirar un poeta?

¿Exagerem? Jutgi el lector en les engrunes que li deixarem de seguida aquí mateix, per fer-li venir salivera, elis elis. Hi ha el descobriment epifànic de l'amor domèstic, preconjugal («Una agulla de fusta i unes/ calces una altra agulla i unes/ altres calces i pantalons/ bruses samarretes llençols/ sostenidors així és l'amor/ després del desig i m'agrada/ perquè ho estenc tot a la vida/ i sóc la teva enamorada»), i hi ha també el buit desolador de saber que mai més, mai més («dia nou d'agost matinada/ quants dilluns i tantes promeses/ que no sabré que no sabràs/ on és el cos on són les mans/ on vaig confiar-te el somriure/ lluna minvant d'acordió/ torna'm la noia i pren-me el son/ s'alça la nit no em vull fer gran»). I hi ha finalment els versos, les cançons compartides, tot l'enyor de demà: «em diran que sóc cursi jo/ que sé que em diran cantaré/ baby you can drive my car sí/ i tu que no respondràs o/ recitaré en veu baixa i lenta/ cuan vei la lauzeta mover/ les cartes d'amor d'una monja/ sense déu ni mare ni amor». En fi.que Pluja d'estiu és la celebració de l'amor i, per tant, la celebració de la vida, i deixa al final un pòsit d'infinita tristesa que és la marca d'aigua de la bona poesia. Com allò que deia Woody Allen: Un record, ¿és una cosa que es té, o una cosa que s'ha perdut? No es tracta, ja els ho diem d'entrada, de poesia eròtica. Ni remotament, tot i que hi trobaran si busquen bé algun vers de foc, de tant innocent com és («Sense vi ni roses/ petita i arraulida et faig/ pessigolles al cul i m'adormo»). I ens hem reservat per al final el poema que ja des d'ara ens acompanyarà fins al final, per això i per això: «no sóc vella em dius sinó antiga/ a l'estil d'una cariàtide/ en la posta de sol la empúries/ vine t'explicaré els secrets/ d'un món que no sabia res/ de nosaltres mires distreta/ les sabates d'una turista/ així va el món em dius amiga». És petitet, d'acord. Però, ¿oi que l'han hagut de rellegir? H

Per a més informació consulti l'edició en paper.