• L'il·lustrador canillenc publica en format digital el primer llibre, 'Fragilidad evidente'
• Recull l'obra creada entre el 2008 i el 2010, retrat en negre d'una societat inhòspita

A sobre d'aqueste linies, No trates de arreglarme, no estoy solo, de la sèrie Pesadillas habituales; a la galeria, l'artista posa davant de l'edició digital de Fragilidad evidente, amb la il·lustració Moderna comodidad a la portada. També a la galeria, Vida laboral, de Postales insanas. El volum es completa amb la sèrie Costumbres cotidianas i inclou una quarantena d'obres. IL·LUSTRACIÓ: MARTÍN BLANCO // FOTO: TONY LARA

Quina rara bellesa circular que tenen de vegades les coses: ahir parlàvem en aquest mateix racó de diari de l'argentí honorífic que és el David Gálvez de Cartes mortes, i avui s'enfila aquí mateix Martín Blanco (1974), un argentí de debò, canillenc de Buenos Aires –pintoresca combinació– en una d'aquestes estupendes coincidències que tant fascinen Gálvez. El cas és que –com l'autor de Cartes mortes, ¡una altra coincidència!– Blanco estrena el seu caseller bibliogràfic amb Fragilidad evidente, volum que recull les tres sèries amb què el fotoil·lustrador va sorprendre el personal entre el 2008 i el 2010. Els ha de sonar, perquè les ha exposat en públic –La Llacuna, Ara Art, Les Fontetes– i n'hem parlat aquí més d'una i de dues vegades: Postales insanas, Costumbres cotidianas i Pesadillas habituales. En total, una quarantena d'«obres d'art digital» –fotomanipulació i pintura digital, exactament– que apareixen ara acompanyades, molt ben acompanyades d'un breu text que –diu Blanco– «contextualitza» cada obra. Abans de passar al tall, diguem que Fragilidad evidente es publica de moment en format digital i en castellà, i que en breu –posem que durant el mes de març– posarà a disposició dels (hipotètics) lectors l'edició en paper –impressió sota demanda– i també en català.

Que Blanco s'hagi pres la molèstia d'escriure una breu peça introductòria per a cada tela respon a una implacable lògica interna. La seva és una obra essencialment textual, que incoorpora un discurs intern i que sorgeix precisament per això: per explicar-nos el que sent cada vegada que obre els ulls i veu el que té al davant: «El meu punt de partida és analitzar el món que ens envolta, posar-lo en perspectiva, analitzar-lo i, és clar, criticar-lo». Perquè a Blanco no li agrada gaire el que veu, que diguem: a Postales insanas ens parla de les «inseguretats, angoixes, pors i paranoies» que generen en l'home del carrer –tu mateix, hipòcrita lector, mon frére, mon semblable, sembla que digui– les tensions socials i econòmiques, i que intentem combatre –segueix– abandonant-nos a «temptacions com ara l'alcohol i altres vicis que creiem que són la solució als nostres problemes». Per exemple, Vida laboral –la tenen aquí dalt– inquietant visió de l'alienació –la màscara– que per a bona part de la gent suposa llevar-se cada matí per arrossegar-se fins a la feina. El problema, sembla dir-nos Blando, és que el jo de veritat, el que hi ha sota la màscara laboral, tampoc no és que sigui gaire prometedor...

A Costumbres cotidianas recorre als pecats capitals –ja saben: luxúria, gola, avarícia, mandra, ira, enveja i supèrbia– per retratar de forma completament desacralitzada, insisteix, la transformació, reencarnació i triomf d'aquests pecats en les formes de vida contemporània: l'obra que il·lustra la portada del volum, Moderna comodidad, retrata exactament la mandra, la colonització del nostre espai més íntim per exèrcits de gadgets tecnològics, i la pèrdua de qualsevol vincle amb la humanitat més pròxima. La tercera sèrie, Pesadillas habituales, deixa constància de la por, el desdeny, la violència i la indiferència que dominen les relacions socials, en què l'únic que importa, diu, «és el benefici personal» i en què impera «la llei del més fort». Pura biologia. Com a l'ambigu No trates de arreglarme, no estoy solo, que no és ni remotament el crit antiavortista que sembla.

Una obra textual, ¿massa i tot?

Amb tot el que precedeix, comprendran vostès que som davant d'un pessimista antropològic, practicant i recalcitrant, i que la seva obra és el més semblant a un cop de puny directe a l'estómac que s'ha vist per aquí dalt en molt de temps. El problema és que ni Philip Marlowe és capaç d'encaixar-ne més de dos o de tres amb bona cara i elegància victoriana, de cops de puny. A partir d'aquí, fan mal. Hi haurà a qui se li farà carregós l'excés de text, de missatge, d'intenció; que Blanco no agafi mai el pinzell –millor, el punter– sense abans haver pensat calibrat quin vici, nafra o defecte passarà per la seva mirada d'etòleg. I és exactament així. Però és que per començar, Blanco és argentí i la seva obra té un puntet freudià, obsessiu i, ai, neurastènic. No hi ha lloc a la bellesa, ni probablement a l'esperança. Tot i tothom és hostil, inhòspit, agressiu. I ell insisteix a denunciar la progressiva degradació de l'home a bèstia. Si no hi ha futur, ¿suggereix potser que hem de mirar cap a un passat idealitzat? ¿On era, exactament, aquest paradís perdut? ¿Podem, en fi, parlar amb propietat de Blanco com d'un moralista perdut en l'era de l'iPad?

Diu que només ha intentat fer-se enrere, mirar el món en perspectiva, i retratar el que no li agrada, que és molt. Per no dir quasi tot. Que res més lluny de la seva voluntat que pujar al púlpit i llançar-se sermonejar, «perquè jo sóc tant responsable com qualsevol de l'estat a què han arribat les coses, i el primer que practico, de vegades compulsivament, moltes de les actituds que critico». Blanco, en fi, exerceix l'ingrat paper del dimoniet que ens menja l'orella quan estem feliçment arrepapats al sofà de casa, tan satisfets perquè li hem passat la mà per la cara a l'infeliç de torn, o perquè ens han tocat unes engrunetes d'efímera felicitat. És una missió ben alta, i algú l'havia de fer. Així que gràcies, Martín.

Per a més informació consulti l'edició en paper.