Circulant per les comarques de la Noguera i de la Segarra, buscant els dos blaus –l’alt i el baix–del mar Medi- terrani, tens l’oportunitat de pensar en el que vas ser i el que ara ets realment. Probablement no és el mateix que desitjaves. Sí que pot ser cert que, segons la mesura que hi hagis treballat, has estat el responsable directe de les realitats finals.
Cau un sol de justícia i el camp presenta les diverses tonalitats grogues de la palla enrotllada en forma de bales. Dins l’ambient, sento la pols picant del procés de batre –ara per mitjà de màquines, mentre que abans es feia a mà i amb més esforç– i en segons quins llocs el graners de tot tipus on s’acumula el gra, l’or blanc del pagès. Els tractors de gran tonatge i d’amplada igual a la de la mateixa carretera, circulen com si fossin els autèntics gegants del paisatge i ens fan oblidar els carros tirats per mules i cavalls, o els antics rucs en què es portava el menjar de tot el dia per al pagès. Només de tant en tant trobo, enmig de tant color de terra i de groc, el verd d’una horta on menjar uns gallons de vi- nya encara verda.
Aquest paisatge en estat pur és l’inici de la història que ara vivim i que han construït unes persones en un estat quasi salvatge, uns homes i dones que solament depenien del seu esforç i del que el cel els atorgués al llarg del procés de sementera. Actualment, encara quan contemplo als objectes de fer la feina agrària o aquells que servien per a la subsistència, no puc deixar de recordar els quadres del famós pintor Caravaggio. Tot es diferent, però el gran pintor el recordem en el centenari i el passat té poca cosa a veure en el present.
En aquest panorama, no puc deixar de pensar que l’únic que ens queda es ficar-nos en contra de les conclusions finals. Per molts, això no és el que era i no té gran cosa a veure amb el que podria haver estat i ja no hi és.
Si som conscients de les nostres limitacions, hem d’acceptar que allò que prometíem nosaltres i els altres, no ha estat així, perquè ni uns ni altres han fet allò que es deia. No s’ha acomplert el projecte acceptat. Malgrat tot, continuo pensat que vivim en el país de les infinites possibilitats i que poden caure en el de les infinites impossibilitats. Només cal continuar marejant la perdiu –se’n veuen algunes buscant el gra perdut enmig de la terra– en un estira i arronsa constant. Som víctimes,en molts casos, del nostre propi discurs.
Periodista. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
