- Li va explicar que no es preocupés, que amb sort s’ho passaria bé a l’escola molts dies
TERESA RODRIGO
Dues cuetes mig desfetes i agafades amb gomes de Hello Kitty. Una apuntant a munt i l’altre completament abaix. Plors, mocs, pols, el pantaló amb genolleres de fang sec i la motxilla, també de Hello Kitty, arrastrada pel paviment del pati. Així va trobar la Chloé la seva filla quan la va anar a recollir al cole aquell dia. La Chloé no va tenir cap dubte, aquell dia havien fet esport al pati, un intent encomiable per part dels mestres de fer jugar al futbol vint-i-tres infants de quatre anys. Ells havien fet la seva part, i ara tocava la seva. Es va acotxar i va rebre amb una abraçada la nena que plorava torrencialment declarant-se molt, molt, cansada. El braços de la mare van ser per a la petita un port acollidor on s’hagués quedat dormida si la mama l’hagués deixat. Però aquesta es va aixecar i agafant la maneta de la nena la va conduir amb paciència fins el seu seient del cotxe. Quan van arribar a casa la petita estava dormida amb el cap enrere i la boca oberta. Com va poder, la Chloé la va fer espavilar. Si la nena dormia, l’horari de la nit quedaria desquadrat per la nena, pel seu germà i per les contades hores de son dels pares. El pa amb Nutella que la Chloé havia preparat pel berenar de la nena va caure de la motxilla amb l’embolcall de paper d’alumini intacte. El pa amb Nutella, summun de la gastronomia en matèria de berenars de la Siena, estava intacte. Mala senyal. La nena mig dormia al sofà i no havia reclamat la seva disfressa de princesa per jugar. Núvols negres a l’horitzó. La Chloé posa la mà al front de la Siena. La nena té temperatura. Termòmetre. Plors de nou de la Siena, que refusa enèrgicament que li posin coses a l’orella. Sospita d’una nova otitis. Batalla mare-filla fins que el termòmetre fa piiii i anuncia un 38.7 que confirma les sospites maternes. Petonets, carícies i desplegament de diplomàcia materna per fer arribar la neneta fins a la seva habitació al pis de dalt on el Xavier, el germanet de sis mesos, dorm després de plorar tot el dia a causa d’una dent que vol sortir.
–No ploris que despertaràs el bebè.
–No vull tornar al cole…
–Hi hauràs de tornar, carinyo.
–¿Per sempre?
–És clar, fins que siguis gran. I aleshores aniràs a treballar.
–Quin yoyo! –Amb «yoyo» la Siena volia dir «rotllo».
Mai sabrem si va ser per la intensitat sonora del plor de la nena, o per la veritat que acabava de fer pública la mama, el bebè va decidir fer de la seva capacitat toràcica, comparable a la de Pavarotti en gira amb els tres tenors. La Chloé estava a punt de posar-se a plorar ella també ,quan va arribar Lerma. Les forces de contenció es van dividir. La Chloé va anar a calmar el bebè i Lerma amb un mig somriure i la seva veu melosa es va fer càrrec de la nena. Li va explicar que no es preocupés, que amb sort s’ho passaria bé a l’escola molts dies i que treballaria en allò que ella volgués. En allò que ella volgués.
Lerma i Isabel sopaven juntes. Croquetes, truita de patates, amanida i Casera. Dos amigues xerrant pels colzes i recordant batalles passades. Dos amigues que gaudien de l’última trobada abans que aparegués el cadàver d’Isabel a l’ambaixada alemanya. Isabel tampoc havia pogut escollir en què volia treballar. Havia contactat amb l’agència per trobar una feina a Europa i poder ajudar la seva família a Isabela, Filipines. L’agència la va enviar a París on el corresponsal li va demanar el passaport i la va informar que el recuperaria tan aviat com hagués reembossat les despeses de l’agència pel seu viatge. L’Isabel mai recuperaria aquell passaport. Va entrar en la casa d’aquella família parisenca per fer de baby sitter o això és el que creia. La realitat es va convertir en quatre anys de treball ininterromput i impagat. Quatre anys de quatre o cinc hores de son, de menjar restes, de tot un dia sense seure en cas que la família tingués convidats. Quatre anys de trucades vigilades a la família que reclamava els diners i que sentia que Isabel estava bé, quan pesava 38 quilos i els cabells blancs omplien la seva cabellera jove. Quatre anys d’interdicció de sortir sense la companyia de la senyora. Més ben dit, quatre anys sortint únicament per acompanyar la senyora per fer els encàrrecs d’aquesta. Quatre anys quedant-se sola a casa, tancada amb clau des de fora i sense telèfon per poder demanar ajuda. Els telèfons fixes quedaven en una habitació tancada a doble pany. El mòbils estaven sempre sota el control dels amos, i sortien òbviament amb ells. Un dia, Isabel va dir prou. Una bossa contenia el raspall de dents, una muda i unes joies que havia portat amb ella des de Filipines amagades en el folre de la bossa. Sense dir res i esperant que ningú se n’adonés va anar directe a la porta. L’error va ser l’abric. El senyor el va veure passar en el mirall instal·lat sobre la xemeneia estil Lluís XVI. Va saltar de la butaca on esperava llegir Le Figaro i es va precipitar cap a l’entrada. Isabel va endevinar el moviment i va saltar cap al pom de l’entrada que va girar fins obrir la porta. Un cop sec a mitja esquena la va deixar sense respiració. Una mà la va fer girar 180 graus fins que va quedar cara a cara amb el seu atacant. La idea que la porta era oberta li donava una força i la desesperació la va fer aixecar la bossa per colpejar la cara de l’amo. Aquest li va arrencar de les mans sense cap dificultat. L’atac de la minyona li havia fet perdre el control. Li va passar les mans al coll i la va fer caure a terra. Mentre l’escanyava li feia rebotar el cap sobre el marbre de l’entrada. Els crits es van estendre per tota la casa. L’únic en aparèixer va ser el pare d’aquell home. Un padrí en charentaises de quadres i la vuitantena ben passada va suplicar el seu fill que no la matés, que això podria portar la policia fins aquella casa. Per un moment, aquell home va deixar de colpejar el cap d’Isabel i l’oxigen va entrar en les vies respiratòries d’aquesta. Va recuperar el coneixement i va sentir la conversa entre pare i fill. Respirant fortament i girat cap al seu pare, el senyor de la casa explicava que aquella merda de filipina no tenia papers ni estava registrada enlloc. Ningú la trobaria a faltar i la família mai havia sabut d’on trucava ja que ho feien des d’un número de telèfon ocult. L’ancià el suplicava que la deixés marxar. El fill es va girar per veure la cara desfigurada d’Isabel. Isabel respirava i el mirava fixament. Li va cridar que la matava per enterrar-la sota els rosers del jardí, que necessitaven. El pare plorava de por i tremolant va amenaçar el fill amb trucar la policia. El senyor es va aixecar i va agafar la cua de l’Isabel. Va arrossegar la noia fins fora de la casa pel cabell. Aquesta no es podia moure, estava cara amunt i va veure el cel damunt seu. De cop, la seva pròpia bossa li tapava la vista i l’impedia respirar. Un crit del pare va fer efecte de nou. La cara del seu atacant va omplir tot el camp de visió.
–Si mai dius res, si mai…moriràs…puta de merda. *
La Siena, amb la dosi de Doliprane es va calmar i va quedar-se dormida abraçada al peluix de Hello Kitty, tranquilitzada per les paraules de Lerma.
–Podràs treballar i guanyar diners fent allò que t’agrada.
Continuarà.
*http://www.sos-esclaves.com/
Per a més informació consulti l’edició en paper.
