Abans de tot, deixeu-me dir que no sóc, o no he estat mai una d’aquelles persones repel·lents que no suporten gens ni mica el fum del tabac. Sí que és cert que la seva olor m’ha desagradat sempre bastant, fins i tot en èpoques, ja fa anys,  en què, absurdament, he caigut als suposats plaers de l’esmentada herba, esdevenint una ridícula fumadora social, és a dir, sense cap mena d’addicció, simplement com a ritu social, però sempre n’he tolerat força la seva presència. El què deia, l’olor de tabac no m’ha agradat mai, fins i tot quan jo he fumat. No he fumat mai al cotxe, o a casa, i al apagar la burilla sovint sentia la necessitat de rentar-me les mans i menjar un xiclet. Com vam agrair, i no ens n’havíem adonat, de l’arribada de la llei antitabac. Poder sortir a sopar o de festa i no arribar a casa amb la roba impregnada d’aquella ferum fastigosa.
 

Doncs bé, des de fa unes setmanes, he desenvolupat una interessant habilitat. Sóc capaç d’identificar algú fumant o bé la simple presència d’un cendrer amb burilles a una bona garbera de metres de distància, i no només això, és que a sobre em molesta solemnement, arribant a provocar-me un estat agut de malestar. És un dels danys col·laterals de convertir-se en una persona gestant, que totes aquelles males aromes s’identifiquen amb molta més facilitat, imagino però, què amb alguna raó que deu amagar la mare natura, vull creure que per algun motiu protector. 
 

I resulta que això, que d’unes setmanes ençà, m’he adonat que és impossible viure sense fum. Vaig pel carrer, tot sovint, tapant-me amb la mà la boca i el nas per evitar ensumar tabac, no tant per evitar que accedeixi en mi el fum, que sovint no arriba ni de bon tros, és simplement l’olor (pudor) que l’acompanya i que és capaç de provocar en mi un espectacle públic de regurgitacions que pel bé de tothom procurarem evitar el màxim possible. Prendre quelcom en una terrassa sense que s’encengui una cigarreta al teu voltant és missió impossible, i aquí sí que sovint la proximitat sol fer que accedeixi cap a tu la fumerada. La meva situació no deixa més que ser anecdòtica i puntual, espero! però sovint penso en persones que degut a malalties com la hipersensibilitat química, deuen patir i molt amb aquest tema i tants altres. 
 

Estic convençuda que mai us heu fixat en la gran quantitat de gent que segueix fumant, és impossible creuar-te amb una desena de persones i que cap d’elles dugui un cigarret a les mans. Vaig tenir la sort de viure durant uns mesos a Bolívia, i allà sí que vaig adonar-me que la gent no fumava, o n’hi havia molt poca que ho feia. Segurament era degut al preu prohibitiu dels paquets, o potser per una qüestió cultural, ja que l’alcohol també té un elevat cost i el seu consum està molt estès. 
 

Doncs res, una d’aquelles reflexions que no m’havia fet mai, i que ara, obligada per la situació m’ha fet adonar-me’n i he volgut compartir aquí. És impossible viure sense fum!