La nostra llengua cada cop està més impregnada d’estructures castellanes. Ja fa anys que anem perdent paraules genuïnes del català en benefici de mots que s’assemblen més a l’equivalent espanyol. Però els que pensaven que amb l’extinció del busón, el puesto i la llimpiesa ja ho teníem gairebé tot fet, no van preveure que els barbarismes són puntuals, modes passatgeres. Ara, la malaltia del català ha penetrat amb més força, són les estructures gramaticals pròpies el que més trontolla.
Un dels grans intrusos/enemics és el verb donar. Així, sovint sentim que la gent dóna petons, en lloc de fer-los. Les coses ja no ens són igual, sinó que ens donen igual! En un partit de futbol el marcador també dóna la volta, en lloc de capgirar-se! I en comptes de pitjar els botons de l’ascensor o bé del ratolí de l’ordinador, li donem al botó! Què vol dir això? Com pot ser que donem alguna cosa a un botó? I és que aquests construccions en molts casos ni tan sols tenen sentit en català! És com allò de no em dóna temps, quan en realitat el temps es té!
En alguns casos són les marques que ens han fet canviar les etiquetes. Així, la gent ha deixat de tenir saxons i per tenir mitxelins i ens sonem amb kleenex en lloc d’usar mocadors. En altres usem els verbs incorrectament, ara quan algú mira un cartell, ja no veu què hi diu, sinó que ens explica què hi fica. I els nadons tenen rabietes i pataletes en lloc de marraneries o rebequeries.
D’altres mots han quedat obsolets, com el verb amoïnar, que ara sembla que només ens preocupen les coses. Tampoc no rumiem gaire, sinó que només pensem. I la gent només parla, ja no enraona. Deu ser que hem perdut el seny i la raó...
A més, quan perdem els estreps ja ni tan sols reneguem en català! Hem oblidat que a Catalunya tenim: cràpules, trepes, sapastres, ninots, gamarusos i per què no, bledes.En llenguatge col·loquial: fem trapicheos i no tripijocs, parlem de gatillazos en lloc de destrempades, els xiquets miren els canelillos en lloc de les regateres i a totes les botigues trobem mostradors i hem oblidat que tenim taulells. Ara desvetllem els secrets, com si s’haguessin aixecat de dormir, en comptes de revelar-los.
Les frases fetes sovint tampoc no són catalanes: ens quedem amb allò de “aquí te pillo aquí te mato” i no amb “si t’arreplego te l’endinyo”; ens estimem més formes com “donar llum verda” en lloc de “tenir via lliure”. Ens posem “mans a l’obra” i en comptes de  “posar fil a l’agulla” i parlem d’artistes de “poca monta” que en realitat són “de pa sucat amb oli”.
I finalment, també en molts casos canviem el gènere dels mots: demanem la compte, encenem les llums del cotxe, fem cas de les senyals i tenim moltes ventatges, etc. I el mateix amb els plurals, perquè hem oblidat que quan plou només anem amb un paraigua. 
Ara és l’hora... Hem de deixar d’amagar el cap sota l’ala i plantejar-nos cap a on va la nostra llengua, què ens està passant i si de debò volem preservar-la.